Bar Sencal

Stroszek

2008-11-03T11:09:00.000-08:00

A vegades la ficció és tan dura que no pots fer res més que pensar que s'assembla a la realitat.

Tunguska mon amour

2008-06-25T06:40:00.000-07:00

Fa uns dies mirava un canal estranyíssim dels que arriben per satèl·lit, i vaig veure la llum.

I ara mateix sóc allà, al mig de Sibèria, vestit amb la meva gavardina color crema d'anar de viatge, la gorra afelpada amb orelleres incorporades, els pantalons de quadres i les xancletes vermelles que una vegada vaig trobar a la repisa de la finestra. A la maleta només porto, per si les coses es posen lletges, les katiuskes i una baralla de cartes de póker sense el pal de diamants, tal i com un nan que parlava al revés em va dir un dia en un somni que segurament devia ser un plagi d'alguna cosa de la televisió.

Que bonic que és Tunguska, tal i com va dir el poeta: "Que bonic que és Tunguska". Miro aquí i enllà, per veure si de forma espontània visc algun tipus de revel·lació que em porti a donar sentit a la meva vida. Intento comunicar-me amb la comunitat intel·lectual local, estic buscant un guia que accepti portar-me a la zona on l'asteroide va decidir acabar el seu camí, però l'esforç és en va. Només veig que gent amb carros a cavall, barba i uns enormes barrets que es posen a cridar en un dialecte molt tancat del rus quan em senten pronunciar la paraula "escuraflascons". Hauré de deixar de pronunciar-la.

(...)

Passen els dies. He decidit posar-me les katiuskes grogues i anar muntanya amunt, tot sol. Només veig milers i milers d'uns arbres exactament iguals i ja no sé on sóc. Se m'acaben les provisions de margarina i segurament demà ja no tindré Cherry Coke.

(...)

Estic estirat sobre l'herba d'un camp. Quan ja creia que el meu camí s'acabava aquí en aquest racó de Siberia, aixeco els ulls i tinc una borrosa visió al davant que m'esgarrifa l'ànima...

Em mira als ulls (el peix) i em diu que em calmi, que no és el que sembla.

Patrocinat pel gremi de cultivadors d'hortalisses gegants.

Calma...

2008-06-12T08:00:00.001-07:00

És cert, fa dies que la cosa està molt calmada. La gent surt a treballar, agafen els seus cotxes, parlen de no sé quins piquets i jo, la veritat, encara no he vist ningú vestit amb roba de puntets. Continuo caminant per carrers amb poca gent, és la única forma de mirar furtivament als peus de la gent en busca de katisuques grogues, mocasins, i si m'apures algunes bambes Victòria de piquets per si això és algun tipus de senyal.

Res.

Res de nou. Res d'estrany. Fa dies que no sé res de la gent que es va llençar al carrer a lluitar per la veritat universal que alguns estan intentant destruïr... Espero que estiguin bé. Espero que ELLS no hagin mogut els fils de les societats secretes que tan bé deuen dominar contra nosaltres.

Surto al carrer i miro a banda i banda. Silenci, tranquilitat, solitud, no hi ha ningú. S'obre el portal del davant i en surt el veí del balcó del davant, aquell a qui dissimuladament he intentat espiar en moments d'aborriment.

- Hola
- Hola, bon dia. Com va tot?
- Bé...
- No hi ha ningú?
- Ehem... No m'ha de dir res? Res li crida l'atenció?
- A mi? No... Bé, em sobta que em saludi perquè no havíem parlat mai.
- Doncs miri, jo no sé què en pensa, però avui m'he mirat al mirall i m'he vist estrany, sap? Jo en realitat soc ros, i diria que tenia dits en comptes de pinces...

Me'l miro de cap a peus i, amb una certa vergonya, m'atreveixo a fer-li un comentari:
- Ara que m'ho diu, m'havia semblat que vostè tenia els ulls verds en comptes de tenir-los vermells i per fora de la cara. Ja ha anat al metge perquè se'l mirin?
- És Obvi que no, no sigui ruc.
(i posa cara d'enfadat i se'n va deixant-me amb pinta d'idiota).

Com és la gent, per favor. Com si no tingués jo prou problemes!!

Miro a dreta i esquerra per si veig algun peix, i torno a entrar a casa a continuar el meu recompte diari de Cherry-cokes. Miro a la tauleta del rebedor i veig un sobre que fa cinc minuts no era allà. El cor em batega tan fort que em sembla que es deu sentir a 2 km. a la rodona. Dins, només una foto amb una inscripció al darrere:

"Gairebé et bullim, llamàntol"

"Bajo los mares de Plutón"

2008-06-04T02:43:00.000-07:00

Miro a la meva dreta intentant pensar qui (o de qui) és el conductor que m'ha empès dins el cotxe. No ha mogut ni una cella en tot el viatge, mira la carretera amb un posat de seriositat extrema dibuixat en una cara seriosa mig tapada per un barret de mafiós i les enormes solapes de la seva jaqueta de cuir. Pels altaveus només sona un casset gastat de 90 minuts que únicament té gravada una cançó, repetida unes 22 vegades:

- No tens cap més cançó? És que pensaré que vols lligar amb mi.

Per primera vegada em mira i, amb un mig somriure estrany per una enorme cicatriu circular a la galta esquerra, em diu que calli. Callo. Si és d'ELLS ja no hi puc fer res, només disfrutar del viatge imaginant-me el meu xòfer amb el pentinat i el bigoti de Peter Sarstedt i vestit amb un batí groc d'algun hotel de luxe de París. Els retrovisors no em deixen veure el seu calçat i no m'ha donat opció de veure el color de les seves katiusques... Si és que no porta mocasins...

(intentaré dormir)

(dormir)

DESPERTA!!

- No cal que em cridis així!
- Mira on ets.

Alço els ulls i em trobo dins un gran saló amb el sostre en forma de cúpula. Al mig hi ha una taula circular amb 17 cadires, i darrere seu un enorme mural que em deixa el cor glaçat...

- Qui sou?
- No és el que penses.
- Com saps el que penso?
- Mira'm als peus.
(Katiusques grogues, respiro més tranquil i ell ho nota)

Em diu que les meves preguntes seran respostes, però que el primer que cal fer és actuar. No es pensaven que pogués empènyer altra gent a recórrer pobles i ciutats amb cartells avisant a la gent del perill. La gent de dalt no està d'acord amb els meus mètodes excessivament directes, però de moment sembla que em volen acceptar. M'expliquen que ells són més partidaris d'emetre missatges més subliminals, com ara advertir a la població de la necessitat de portar katiusques de color groc a través de missatges com aquest:

- Però no és una mica difícil que la gent ho capti?
- No és culpa nostra que la gent no comprés el còmic, què vols que hi fem? Però tranquil, tot forma part de les línies del nostre pla.
- Me'n vull anar.
- Com?
- Que me'n vull anar!!
- No ets lliure de marxar.
- Com?
- Mira noi, el món no és tan bonic com sembla. Portem anys seguint un pla perfecte per derrotar-los a ELLS, el nostre cap i líder suprem va venir fa segles per explicar el seu pla perfecte a un reduït grup de persones que s'ha anat perpetuant fins a nosaltres. Qui ets tu per criticar-nos ara?

S'obre una porta darrere meu. Una gent raríssima entra al saló, m'inmobilitzen i em porten cap a fora, on em deixen tirat per terra amb tot el despreci del món.

L'home del barret és davant meu, dret, i em mira amb el seu somriure.

- Et deixarem viure, si vols tu i tots els teus amiguets podeu continuar amb la vostra campanya. Mai estareu al nostre nivell. Fes el que vulguis.

M'aixeco, miro a l'horitzó amb un posat el més cinematogràfic possible, i marxo sense dir res més. Em semble que continuaré com si avui hagués estat un dia normal de la meva vida. Quan arribi a casa em posaré alguna cançó melancòlica...

El final s'acosta...

2008-05-30T09:48:00.000-07:00

En els útims dies, una onada d'esdeveniments sense precedent està sacsejant la nostra societat. D'un dia per l'altre, un gran nombre de ciutadans han confessat rebre misatges onírics de part de dinosaures aparentment ja extingits. Al mateix temps, molta altra gent s'ha dirigit a les autoritats explicant terribles històries sobre "visions de meteorits que esclafaven la terra i, el que és pitjor, em despertaven pel matí".

Això em va portar immediatament a convocar el gabinet de crisi de la AIDCALSAJU (Associació Internacional De Científics Amb Lleugera Semblança A Julio Iglesias). Teníem poques hores per parlar i determinar si la població mundial estava en perill o els somnis que pertorbaven la població eren purs efectes secundaris del visionat excessiu de Jurassic Park 3, pel·lícula que fins i tot la Organització Mundial de la Salut havia advertit que no era convenient veure. La solució ens la va donar el sempre efectiu Dr. Dymos Sofoclaidis, a qui veiem a les imatges amb la seva famosa i patentada caixa hexagonal on portar ous:

Sofoclaidis va pujar a l'estrada i va dir, amb gran simplesa, que creia que els dinosaures intentaven parlar amb nosaltres desde "on sigui que són". "Han vist el nostre futur, saben que és el mateix futur que van tenir ells, i ens volen avisar". Amb un posat d'extrema gravetat, el Dr. es va dirigir cap a nosaltres i va dir que "ens caurà a sobre un pepino de la mida de la Torre Eiffel i les Piràmides d'Egipte juntes, i ells ho saben".

Terribles paraules. Només les 28 persones reunides d'incògnit en aquell Bingo reciclat a saló de congressos secrets coneixíem el terrible futur que li esperava a la humanitat. Què havíem de fer? Fer públiques tan espantoses i desesperançadores notícies a la humanitat o deixar viure la gent amb alegria fins al final? Ho vam sotmetre a discusió i a votació.

Un dels científics presents, un home que em provoca una estranya sensació de "la teva cara em sona d'alguna cosa" però que no recordo conèixer de res (em fa mal una cicatriu que tinc al cap i ric perquè aquest comentari sembla plagiat de Harry Potter) s'aixeca i, amb un impresionant poder a les seves paraules, convenç a tothom d'amagar la veritat a la gent. Després ve cap a mi i em mira d'una forma inquietant...

- Encara penses per tu mateix?

- Què diu? Qui és vostè?

- Deixa que la gent sigui feliç. El meteorit és una gran oportunitat per a començar de nou. Nosaltres farem el que sigui possible per a fer renéixer la humanitat tal i com ha de ser, i no com ha estat fins ara...

Les seves paraules queden tallades per un sorprenent fet, un dels científics que semlaven més convençuts per en Looney (Looney?) l'ha atacat per l'esquena i ara aquell home jau davant els meus peus. Amb cara de pànic, em mira i em diu "Encara no portes Katiusques grogues? Surt, corre, avisa el món del que està passant!" "I vostè què?" "Jo ja he fet el que havia de fer, ara et toca a tu...".

Surto. Corro. Crido.

Recordo una habitació tancada i llesques de formatge passant per sota la porta. I recordo llumetes al cel parlant-me en Morse...

He d'avisar a tothom: TANQUEU-VOS, AMAGEU-VOS, SOTA TERRA, SOTA EL MAR, PERÒ PENSEU QUE EL FINAL S'ACOSTA!!

(els dinosaures no menteixen).

Minuts musicals

2008-05-30T02:22:00.000-07:00

Els deixem amb uns minuts musicals per crear certa distensió a l'ambient:

(assumeixo que si algú ha vist Stroszek de Werner Herzog o és fan de Joy Division no li faci punyetera gràcia aquest post)

Cara-vaggio.

2008-05-25T11:50:00.000-07:00

"Avui he vist coses que poca gent ha arribat mai a imaginar."

(S'aixeca el teló. Plou. Es veu un enorme llit d'estil colonial al mig de la Plaça del Vaticà)

"Avui m'he aixecat i he caminat per camins que la gent no recorda haver caminat."

(Des de l'altra banda de la Plaça un home mira cap enlloc)

"Avui..."

(Alguna cosa es mou dins el llit. De sobte s'aixequen els llençols i en surt el nostre protagonista)

"Avui, i ja fa molts dies, no dormo les hores que em farien falta"

(L'home ja no mira cap enlloc. Ara mira cap al llit i pensa. Pensa. Pensa. Pensa però no sap què pensar des de fa temps. Simplement es concentra en una imatge que no pot oblidar)

Atenció, anècdota!

2008-05-21T09:50:00.000-07:00

Davant la recent onada de peticions populars, dono per estrenada la nova secció: ATENCIÓ, ANÈCDOTA!! (sota el patrocini de l'ANEC, la Asociación nacional de enfermeras de Colombia)

Avui, amb tots vostès: LLOCS SÒRDIDS ON DORMIR.

Una vegada vaig dormir en un sexshop d'un poble de mala mort de Costa Rica. Tot sigui dit, un sexshop fantàstic, com n'hi ha pocs: dues plantes, a la planta de baix la botiga de... (bé, ja us ho podeu imaginar) i a la planta de dalt un passadís/terrassa amb tres habitacions. Erem jo i dos amics més (els anomenarem C. i V. per a mantenir el seu anonimat) i mai podré oblidar la cara de l'amo quan li vam dir que ens quedàvem l'habitació fins l'andemà al matí. Jo crec que el que va pensar és "no sé si tinc prou cinta a la càmara oculta per gravar tota la festa", ja que no tenia cap tipus de dubte que en aquest tipus de llocs sempre hi ha algun moble o estatueta sospitosament enfocada cap al llit.

Si va gravar 7 hores de tres dropos dormint en un mateix llit (per cert, un llit ENORME on podíem dormir els tres sense tocar-nos), espero que algun dia ho pengi al Youtube. Si mai dormiu en un sexshop no us atreviu a preguntar si el preu inclou l'esmorzar, perquè us arrisqueu a rebre per resposta un "como no sean unas (censurat) de gominola".

Quan ja et penses que no pots dormir en llocs més sòrdids, poques setmanes després del nostre pas pel sexshop el món et reserva una nova sorpresa. Si mai aneu a Panamà no deixeu que sigui el taxista qui decideixi el lloc on dormireu, cobren comissió d'uns llocs molt estranys... Et pots trobar, de sobte, com jo en C. i en V. al fabulós Hotel Latino, un hotel amb les habitacions plenes de miralls i amb bombetes de llum vermella, banyeres de formes peculiars i passadissos plens d'homes acompanyats d'una o dues senyoretes joves que porten ampolles de xampany o whisky cap a la piscina gran del vuitè pis, on hi ha tauletes flotants per deixar les ampolles i les copes mentre et banyes (o mentre ets dins l'aigua fent certes coses en companyia de les senyoretes).

Per si mai aneu a Panamà, us deixo una foto que indica clarament on és aquest hotel:

NOTA: Els continguts de la secció ATENCIÓ, ANÈCDOTA!! són estrictament reals. Al Sr. Amanyaga-tòtils li fa una mica de vergonya presumir de vacances, però ha pensat que volia compartir l'experiència amb el món.

No et compliquis la vida

2008-05-16T10:40:00.000-07:00

Pujo amb alegria els 72 esglaons que hi ha des del carrer fins a la porta de casa meva, aliè al fet que no recordo què he fet els últims dos dies i que sobre el meu braç es recolza un enorme pot de vidre (crec que contenia cebetes en vinagre o olives d'aquelles amb guindilla dins) amb una petita massa de carn grisosa que flota en un líquid d'una olor molt dura.

Abans d'obrir la porta res m'anuncia que a l'altra banda hi haurà una habitació buida però plena, sense cap moble reconeixible (sembla que hagin estat desmontats buscant micròfons) però amb una reconeixible pila d'envoltoris de xocolatines barates (Kit Tak? La pantera Rusa?) i retalls de diari. Encara sense haver pogut deixar el pot en alguna cosa semblant a una taula, veig que una de les parets és plena de fotos d'algú que m'és familiar però no sé perquè...

Mmm... no ho sé...

S'assembla a l'home que m'ha donat el pot de vidre amb la cosa grisa dins, i que m'ha dit que no em preocupés perquè els punts de sutura que em van d'orella a orella ja cauran sols. M'ha dit que a partir d'ara porti una vida més simple, em sembla que li faré cas.

Em buscaré una feina de veritat, que no em permeti tenir temps lliure (qui vol temps lliure? Només et porta la complicació de buscar-te aficions...). Per assegurar-me que no tinc temps lliure em compraré una casa que em permeti fer-me una hipoteca, compraré un cotxe a terminis i pagaré cada termini amb una tarjeta de crèdit del banc que cobri més comissions, així m'asseguro de no tenir ni un euro que m'empenyi complicar-me la vida.

Quan pugui tindré fills, així ja no hauré ni de buscar temes de conversa nous, això sí que serà simplificar! Tens uns anys per parlar només de si ha fet el rotet o de si ha fet caca, i la resta de la vida per parlar només dels diners que et costen.

"Sigues simple, no et compliquis la vida. La única decisió que hauràs de prendre a partir d'ara és si t'agrada més en Bisbal o en Bustamante, la resta de la teva vida ja la podràs comprar feta."

(...)

Parlant de comprar fet, tinc gana. Has de ser simple... Has de ser simple... Posaré aigua calenta en uns fideus d'aquells preparats, espero que això estigui en sintonia amb la simplicitat que ha de marcar a partir d'ara la meva vida.

Per si us puc ajudar (TOTS heu d'acabar sent simples, encara que no tingueu el vostre lòbul frontal en un pot d'aperitius sobre l'ampit de la finestra), deixeu-me que us mostri com ha anat el primer sopar de la meva nova vida:

"El tenim"

2008-05-13T04:39:00.000-07:00

Volem anunciar que:

Una vegada els nostres serveis d'espionatge han descobert el punt feble del Sr. Amanyaga-tòtils, ens hem dedicat a treure'n profit, infiltrant-nos entre els seus aliats amb la intenció de subministrar-li un carregament de préssecs d'aquells amb el pinyol separat en dues parts, un d'ells amb AQUEST animal a dins.

Coneixent la recció que tindria, només havíem d'esperar a l'altra banda de la porta. Tard o d'hora intentaria menjar-se el préssec en qüestió i passaria el que havia de passar: la porta es va obrir i ell va sortir per sí sol cridant i absolutament fora de control, el cop va ser perfecte a tots els nivells.

El tenim. Encara no hem decidit què en farem d'ell, ha arribat massa lluny.

Per demostrar que parlem seriosament, els oferim a vostès una prova videogràfica del seu estat actual. Els qui el coneguin personalment el trobaran molt desmillorat, el llarg captiveri que s'ha autoimposat ha degradat molt la seva salut. El seu estat psicològic és pèssim, encara no s'ha recuperat de trobar-se cara a cara el seu pitjor malson.

On ets, porta?

2008-05-09T02:25:00.000-07:00

Entrar és difícil, sempre ho he pensat.

Hi ha un determinat espai tancat de l'univers on no hi ets i, de sobte, hi ets. Per què? Doncs perquè "hi has entrat". La gent hauria de donar més importància al fet d'entrar, al cap i a la fi la resta de la seva vida es pot veure condicionada per aquest instant. No sé, per exemple em ve al cap una vegada que no vaig saber entrar per la porta de la feina i vaig estampar la meva mandíbula contra el marc de la porta, amb el resultat irreparable de perdre la meitat d'una dent.

O aquell místic dia en què vaig anar a l'Heliogabal de Gràcia a comprar entrades per un recital de l'Estanislau Verdet. En aquell bar falta un avís a la porta per la gent que tingui l'atreviment d'entrar-hi: "Vigileu amb l'esglaó", hauria d'estar anunciat amb unes llumetes de neó verd-fluorescents que s'haurien de veure des de la torre de Collserola.

A vegades m'assec al llit i penso si l'andemà he d'entrar en algun lloc nou. El problema és que, després de tants anys de mirar la tele, em sembla que he perdut originalitat, i porto anys pensant que algun dia m'agradaria moltíssim entrar així al bar on anem sovint, o al supermercat, o al forn de pa...

I ara, alguna cosa absolutament diferent:

Katiusques grogues al passadís.

2008-05-05T10:29:00.000-07:00

Escolto. A fora sento soroll de passos, uns passos que només em diuen que damunt seu s'alça una persona corpulent i a qui agrada portar katiusques (qui porta katiusques els dies que no plou?). Escolto i em quedo quiet, tapat per un edredó de quadres escocesos que portava anys cultivant àcars a l'armari de la meva àvia.

És davant la meva porta, ho sé. Estic tan tens que puc notar perfectament com la meva sang es distribueix pel cos en menys de 23 segons, el meu cor bombeja més ràpid que una màquina de vapor en alguna fàbrica modernista del S. XIX.

Escolto. I sento que la persona de les Katiusques deixa alguna cosa a la ranura que els meus aliats utilitzen per passar-me el pa Bimbo que em manté viu i marxa corrent. Hores després m'aixeco sigilosament i agafo amb precaució el que sembla ser una vella foto arrugada que en dècimes de segon em deixa glaçat de cap a peus:

Darrere la foto, unes enigmàtiques paraules: "Sí, és en Looney, sabem qui és ell i qui ets tu".

Em quedo 3 hores assegut a terra mirant la porta, dubtant. És una trampa? Algunes persones m'han dit que des de fa poc temps ELLS han començat a aparèixer en públic sota altres formes...

Vinga, va. Obro la porta i surto a fora amb el meu pijama d'imitació dels Teletubbies i la meva barba de dos mesos i mig. A l'acera del davant m'espera un camió frigorífic amb la porta oberta i un home enorme assegut al seient del conductor, amb un gest fugaç m'ensenya les seves Katiusques grogues i em fa un moviment de mà perquè m'hi apropi. M'acosto a ell, i a cau d'orella em diu:

- "Vostè va pel bon camí, tingui precaució, això és molt gros, té més amics dels que es pensa"
- "Però qui és ELL??"
- "No sé si ho entendria. Només li puc dir que ELL no és d'aquí. Ara corri i torni a casa, ja s'ha exposat massa."

Torno a casa. Asseguro la porta. M'amago sota el matalàs i m'abraço a la manta mentre miro una vegada i una altra les fotos de'n Looney.

Looney...

Toc toc... El Dr. Hatstridge?

2008-04-28T09:39:00.000-07:00

Degut a la baixa activitat creativa del Sr. Amanyaga-tòtils, el servei de reaprofitament de blogs aprofita per cedir aquest espai a usos amb finalitats socials, concretament al "Consultori psicoemocional del Dr. Hatstridge".

"Benvolgut Dr. Hatstridge,

em dic Victoriano Foreman-Arminio, i sóc seguidor seu des de les intervencions que vostè feia en un programa de Mari Pau Huguet.
Tinc un problema que només un excels psicòleg com vostè pot arreglar, estic desesperat. Resulta que divendres passat vaig anar a les màquines expenedores de títols de transport de TMB que hi ha situades a l'estació de Can Cuyàs de la L11 de Barcelona, la única estació de la xarxa on m'agrada comprar les 50/30 (les T-10 prefereixo comprar-les a Plaça del centre de la L3, evidentment)
Em vaig asseure en un banc, calendari en mà, a fer el que faig sempre que adquireixo una 50/30: calcular per endavant com repartir els 50 viatges en els 30 dies de validesa del títol. M'havia costat molt, però com sempre ho havia d'aconseguir... els mesos amb 2 festius són tan imprevisibles...
Ja ho tenia. Sóc un geni, s'ha de dir clarament. Havia arribat a la conclusió que entre els dies 23 i 28 de vida de la 50/30 havia de fer un intensiu de 5 viatges al dia per quadrar-la a la perfecció. M'arriscava a no poder fer més de 2 viatges al dia els primers 9 dies, però altres vegades he superat situacions pitjors.

Però es va esdevenir una cosa que ningú podria preveure: tot just al tercer dia, un terrible i devastador virus gàstric m'ha inhabilitat completament, obligant-me a no sortir de casa fina al dia 11 de vida de la 50/30!!

I ara, apreciat Dr. Hatstridge, li plantejo el terrible pensament que em destrossa per dins i no em deixa dormir: on puc anar a passejar que em permeti gastar els viatges endarrerits? Estic fart d'anar a Plaça Catalunya."

RESPOSTA DEL DR. HATSTRIDGE

"Estimat senyor Foreman-Arminio,

ja coneix clarament la meva opinió al respecte de les coses que a vostè li passen pel cap. Amb aquesta ja van 158 cartes que vostè m'ha escrit, i la veritat és que encara no sé com ha trobat l'adreça de casa meva, la de casa els meus pares i la de la casa de Camprodon de la meva sogra.
Li repetiré una vegada més que el Dr. que sortia amb la Mari Pau Huguet es deia Corbella, que jo només sóc un otorrinolaringòleg.

Siusplau, busqui's una feina."

On ets, Looney?

2008-04-15T04:20:00.000-07:00

Ja fa molts anys que Paco Lobatón no és a les nostres vides, al capdavant d'aquell inquietant "¿Quien sabe donde?" que per motius que no he entès mai sempre es mirava en família a casa meva.

Et necessitem, Paco. Encara hi ha gent de qui en volem conèixer la ubicació espacio-temporal, encara hi ha gent de qui només tenim una colla de fotos sense vida, mirant-nos eternament des d'una tauleta o repisa de llar de foc amb cares marcades per una expressió forçada per la presència d'una càmara.

Paco, hem de trobar en Looney.

Els companys esponjiformes fa temps que el busquen, l'enigmàtic Looney, el misteriós home dels peixos, la persona que apareix de forma constant quan busques per internet fotos de "homes ensenyant peixos" (algunes persones fem servir el Google per aquestes coses, no ens ho tingueu en compte).

He imprès les seves fotos i he omplert una paret de la meva habitació amb fotos seves... estic convençut que algú intenta donar un missatge a la humanitat infiltrant fotografies d'un home que no existeix a les nostres vides. I si una força superior està esperant que resolguem l'enigma de QUI i QUÈ és en Looney? Extraterrestres? El grup Bildeberg? Una confabulació de la CIA i el KGB per introduïr drogues de control emocional al 7up? El lobby de fabricants de PetaZetas?

No puc dormir. Veig peixos, i ells em veuen a mi. Tinc el presentiment d'estar remenant coses que no agraden a gent de molt amunt... La gent conspira al meu pas...

(tinc por, vull una Coca-cola, però també li he agafat por, i si ELLS també hi tenen accés?)

Pel carrer tothom em mira, em sembla que no sortiré mai més. Començo a veure la cara de'n Looney a tot arreu on dirigeixo els ulls (una closca brillant i un mig somriure de satisfacció que veig quan tanco els ulls a la nit, encara que me'ls apreti per sobre les parpelles i els forci a veure lluminetes de colors caleidoscopics). Hauré de buscar un altre tractament de shock, les ungles m'han crescut tant que si continuo fent això em faré mal. Tinc gana, però les llesques de pernil que la meva família em passa per sota la porta alimenten el meu maltractat cos.

Volia viatjar per tot el món buscant-lo, però ara ja no ho faré. Ja no el vull trobar, ara l'únic que vull és evitar en Looney tant com pugui, sé que el meu sentit comú no podria sobreviure a la veritat. Prefereixo quedar-me aquí, darrere el niu que he fabricat amb les dues meitats del meu matalàs serrat pel mig, amb la llum apagada i imaginant que en Looney només és un avi entranyable a qui li agrada anar a pescar amb els seus nets...

A vegades és millor no buscar.

Esperant el comentari obvi...

2008-03-27T02:45:00.000-07:00

Aquesta foto seria suficient per induïr molta gent a generar un comentari obvi:

Vosaltres no teniu cap búnker nuclear secret al vostre poble?
No?
No m'ho puc creure...

Bé, la veritat és que a la meva bonica població tampoc n'hi ha, l'alcalde va intentar fer-nos creure que la carpa que es monta una vegada a l'any per a fer l mostra gastronòmica de llonganisses i pernils durant la Setmana Santa podria fer perfectament aquesta funció... (en fi, política municipal, ja ho sabeu).

No puc dormir. Tot i que sé perfectament que si mai hi hagués un problema el meu adorat, admirat, respectat i estimat Человек Молекула vindria a ajudar-me, no em puc treure del cos la por de pensar que al món hi ha gent així:

Lletgisme eurovisiu

2008-03-13T04:28:00.000-07:00

Després de la brutal i desitjadíssima victòria de l'idílic compositor i artista Rodolfo Chiquilicuatre i el seu apoteòsic Chiki-chiki, alguns hem recuperat una certa dosi de fe en la humanitat. Molts, lletgistes declarats o no, vam passar una nit televisiva apassionant mentre desitjàvem que hi hagués una majoria de gent que fes l'esforç de votar pel que era, descaradament, el millor projecte eurovisiu (jo vaig optar per no gastar ni un cèntim de telèfon, sóc un garrepa).

Ara només ens queda esperar que el gran Eurodia la majoria d'europeus votin en clau "trata de arrancarlo Carlos" i entre tots aconseguim que a partir d'ara el dia del suposat festival de música sigui una mostra mundial de gent com nosaltres, els que hem decidit que és millor rebentar les coses amb sentit de l'humor que no pas intentar competir.

La competència del Chiki-chiki serà dura, jo apunto dos grans rivals:

IRLANDA i el seu gall d'indi DUSTIN

BÒSNIA i els seus... aquests

I com a homenatge als que ja van veure la línia que això havia de seguir:
AUSTRIA i ALF POIER

Finalment, per acabar, un record per tots aquells que van lluitar per un somni que mai va veure la llum, sempre ens quedarà l'espina de no haver vist el "Superfort" de Josmar colze a colze amb la resta de superpotències europees.

Suma? Perfecte!

2008-03-06T01:12:00.000-08:00

Sempre m'ha agradat saber "qui és la suma de què", quan coneixo una persona nova em passo una bona estona pensant si s'assembla a més d'una persona al mateix temps i això em permet establir l'equació (formada normalment per famosos televisisus) que hi ha dins seu.

A vegades són molt apurats, però de tant en tant et trobes amb relacions que et venen al cap en pocs segons, com quan vaig veure que si agafem Victoria Beckham:

I li sumem el mític José María Ruiz Mateos "que-te-pego-leche!":

Arribem automàticament a trobar un dels millors "cantants" de la història:

El bricolatge és fàcil. Per no dir "làbil".

2008-03-03T02:08:00.000-08:00

La meva àvia em va dir que anés a casa seva i mirés a veure si podia arreglar-li el cordill de les cortines del menjador de casa seva, que la pobra dona ja està farta de viure en una mena de masmorra medieval només perquè el seu il·l·lustre gat es va dedicar un dia a rosegar un fil sense comprendre que allò condemnaria la seva propietària a la solemne foscor d'una casa de la sempre solemne i boirosa ciutat/vila/poble/el-que-sigui la conegudíssima població de Manlleu.

Després de dedicar un diumenge al matí a complir el seu encàrrec, va i em diu que torni un altre dia a canviar-lo per una cosa "més senzilleta". No ho entenc, la veritat, a mi no em sembla tan difícil:

Bé, com que sempre acabo rebent un comentari obvi sobre els meus posts, deixeu-me dir una cosa: és cert, no és casa la meva àvia, ni jo he construït la màquina de Rube-Goldberg que surt al vídeo, ho he trobat al Youtube i se m'ha acudit aquest post... Ho sento, no us sentiu estafats. No ho he pogut evitar. Jo en realitat volia fer alguna broma sobre la beguda preferida del meu cosí:

O sobre la bioquímica de selecció activa de la serotonina per part del Prozac.

què és un "pijo"?

2008-02-21T01:24:00.000-08:00

- Pijo? Jo?

- Sí noi, a vegades sembles una mica pijo...

- Però si sóc mig de poble, i compro la roba a pes al mercat del dissabte! I fins i tot a vegades compro xurros amb xocolata i mels menjo al mig del carrer, a la vista de tothom! Com pot un pijo cometre una vulgaritat com aquesta?!

- Que no eren xurros, idiota! No saps distingir un xurro d'un xuixo?

- Xu-què?

- Xuixo!! Xuixo!!! No et vas adonar que hi havia nata a dins?

- Doncs no senyora! No me'n vaig adonar! Estava massa estressat pel fet d'estar menjant una cosa dret al mig del carrer per fer veure que era una persona més o menys normal i campechana i fer-te contenta perquè no em diguis pijo! Sé que vaig demanar una cosa raríssima que començava per XU i no em toquis més els nassos!

- (...)

- I ara perquè em mires amb aquests ulls?!

- És que t'he de confessar una cosa...

- Ah sí? I ara a què bé això?

- És que... saps què passa... que ara em sento culpable de moltes coses...

- Explica't millor, perquè no entenc res.

- No t'he parlat mai de la meva familia?

- La veritat és que ara que ho dius, és cert que no me n'has parlat mai. Quin problema té? Jo la veig molt normal!

- Ho veus com ets un pijo!

A qui us assembleu?

2008-02-13T02:17:00.000-08:00

Estic profundament corprès, alterat, consternat, i moltes altres coses, ja que he viscut un moment esfereïdor, cocosberlant, i fins a cert punt surrealista per culpa d'aquest gran invent que està fent que la nostra generació tregui el que porta dins (i que molts cops són coses molt rares), estic parlant de: INTERNET (en majúscules, per no confondre amb la famosa cadena de bugaderies).

Hi ha gent que es dedica a fer pàgines web aparentment serioses, i després quan hi entres t'emportes desagradables sorpreses, com m'ha passat a mi avui. Un company, suposo que malintencionat, m'ha ensenyat un lloc on tu poses una foto teva i un suposat sistema informàtic analitza la teva cara i et diu a quin famós t'assembles.

No m'allargaré explicant els resultats... simplement diré que el millor resultat amb la meva foto és dir que m'assemblo a Sandra Bullock (assemblar-se a Sandra Bullock ja és de per sí motiu de burla, però per qui em conegui en persona i sigui conscient del meu aspecte d'immigrant de l'Europa de l'est l'acudit encara és millor).

Si ho voleu provar: penja la teva foto

Carnaval

2008-02-05T02:30:00.000-08:00

Bé, ha passat un any més, un carnaval més i jo una vegada més he tornat a treballar-me una fabulosa disfressa d'estil venecià, d'aquelles fines i elegants. Perquè a veure, aquesta gent que es vesteix del primer que troba a les botigues de xinesos... què voleu que us digui! El carnaval s'ha de viure amb el màxim de dignitat possible, s'ha d'anar d'etiqueta i vint-i-un botons perquè és una nit màgica i no es pot anar com un perdulari qualsevol. Si no vas el més atractriu possible estaràs fent el ridícul, i jo sempre intento manetnir la meva dignitat el màxim possible.

Encara recordo una amics que es van vestir de tanca d'obres... o aquell any que miressis cap a on miressis només es veia intents frustrats de mexicà amb barrets comprats a la Rambla de Barcelona... Quina indignació, per Déu! Convertir una festa tan important com el carnaval en una baixesa moral d'aquell calibre!

En fi, us deixo un retrat de com anava jo:

Patrocinat per: aquell paio tan raro que surt als combats de lluita lliure els caps de setmana pel matí

2008-01-24T00:46:00.000-08:00

Porto molts dies consternat pel recull de portades de disc que ens va regalar la meva benvolguda Proudemax.

Em desperto a mitjanit perquè veig uns imitadors de "El equipo A" perseguint-me amb la seva furgoneta.

Em passo hores buscant partits de tennis pels 800 canals per satèl·lit que arriben a la meva televisió.

He decidit afrontar directament el meu patiment, aprofundint en el coneixement sobre aquest tema. És a dir: què hi ha darrere una portada d'aquestes?

I el resultat de les meves investigacions és aquest, senyores i senyors (i hàmsters pobosrsky, i eriçons albins), amb tots vostès i en rigurós playback: Homenaje al camionero!!

Com van anar els reis?

2008-01-14T01:54:00.001-08:00

Ha passat una setmana des que uns senyors (tres concretament) van decidir saltar-se totes les mesures de seguretat de casa meva per tal de, sorprenentment, deixar-hi més coses de les que hi havia inicialment.
Feia anys i anys que els escrivia cartes, i per fi, d'una vegada per totes, després d'insistir he aconseguit que els reis d'orient em portessin el que volia:

Porto una setmana rebent trucades dels del pis del costat, diuen que se sent molt soroll de cops i de boles de plàstic que rodolen pel terra... Quina colla d'insolidaris, no saben el que costa recollir una piloteta només amb l'ajuda d'una mà enganxifosa?

Segones parts

2008-01-07T01:36:00.000-08:00

Quantes coses hi ha al món que mereixerien una segona part?

Però una segona part com Déu mana, d'aquelles mal fetes que fan que s'embruti el bon record que guardaves d'alguna cosa. No disfrutarien totes les legions de fans de Amelie que poblen les nostres ciutats amb un Amelie 2? Amb un nou però previsible fil argumental en què la noia dels ulls grans fos una aborrida treballadora de correus que ha de redescobrir la seva forma de veure la vida? Segur que provocaria irades (i al mateix temps fantàstiques) reaccions en contra, gent indignada que ompliria els cinemes igualment, perquè ja ho sabem: "les segones parts són dolentes, però mira... s'han d'anar a veure..."

No hi ha res al món que ens enfadi tant i que al mateix temps aconsegueixi que ens aixequem del sofà i anem religiosament a pagar els sis-i-escaig euros que et demanen ara mateix al cinema. Al món ja només s'hauria de fer la segona part de coses que ja s'han fet... en el fons seriem més feliços, ja que aleshores sí que podriem afirmar amb raó allò amb què sempre ens han donat la tabarra els nostres avis: abans les coses eren millor!

Excepte per un cas: la segona part de Titanic segur que m'agradaria més que la primera.

Us heu fixat mai...

2008-01-01T07:48:00.000-08:00

...en quants tipus diferents de perniler existeixen?

Porto dies obsessionat amb aquest tema...

En fi: link sense cap tipus de relació amb el tema

Bon Nadal i molt de Pau! (Riba)

2007-12-22T02:33:00.000-08:00

Bé, és Nadal, i com que diuen que s'ha de celebrar d'alguna forma, deixo aquí la única cançó de Nadal que m'agrada de veritat: la que el mestre de mestres Pau Riba va composar pel seu "Dioptria".

Sí, ja ho sé, dura 8 minuts, i l'home no té precisament la veu de Pavarotti, i cap al final hi ha moments que s'equivoca amb la lletra... Però sempre ha sigut, és i serà un crack.

Si sou dels que no podeu apreciar Pau Riba perquè "aai, és que amb aquesta veu i aquesta pinta...", premeu aquí

Necessito un advocat!

2007-12-17T10:30:00.000-08:00

Fa uns dies jo i un amic meu vam ser denunciats pels Mossos d'esquadra, el cas és que ens acusen d'atemptat contra la propietat intel·lectual per difondre gratuïtament les millors pel·lícules del duet Esteso-Ozores.

Evidentment ens defensarem al judici, la nostra defensa es basa en el fet que tots aquests films haurien de tenir la mateixa catalogació que una òpera de Mozart o Verdi, i ser totalment lliures per tal de permetre que la humanitat les disfruti. Si fa falta arribarem fins a Estrasburg, que m'han dit que es menja molt bé.

Això sí, el meu amic opina que l'advocat que ha contractat la meva família tota la vida no sembla gaire eficient, us deixo la seva foto perquè em digueu què us sembla. Jo no li sé veure res d'estrany...

(en absència d'advocats també s'admeten alvocats)

Adoradors anònims de Coca-cola

2007-12-10T02:27:00.000-08:00

No sé si ho he de fer, però em sento amb la obligació moral d'explicar com ha acabat la meva terrible història d'addicció compulsiva a la Coca-cola. Ja vaig explicar com, per culpa meva, tot un grup d'autoajuda en camí de recuperació tornava a recaure en la maledicció del consum descontrolat d'aquest preuat líquid fosc. Doncs bé, la nostra trista història ha pres un nou caire totalment inesperat:

En plena sessió de consum massiu un dels nostres companys ens va revelar que era propietari d'una autocaravana, cosa que pel nostre bé no hauria d'haver fet. La nostra encegada forma de veure el món, que no ens permet valorar les conseqüències dels nostres actes, va fer que poques hores després ens trobéssim instal·lats als sofà-llits de la caravana i camí del nord d'Europa, on la llegenda diu que hi ha un poble lituà d'on surt la Coca-cola de màquina més pura i potent del món (altres fonts diuen que en realitat el que passa és que la màquina en qüestió està espatllada i el que treu és una barreja de Fanta de llimona i 7up).

El que va passar és que quan érem a la Collada de Tosses, a l'altura de Planoles, la caravana va decidir deixar de funcionar. Com que en aquell moment estàvem sensorialment molt alterats, vam sortir d'allà i ens vam posar a córrer per dins el bosc sense adonar-nos que no sabríem tornar. Vam córrer hores i hores, amunt i avall de la muntanya, travessant prats i boscos, perseguits per gossos, guineus i crec que algun pagès que deia no-sé-què d'uns tomàquets.

Al final, per casualitat, ens vam topar amb les restes d'una antiga ermita medieval. Després d'aquella inesperada aparició se'ns va obrir sobtadament la veritat al davant dels ulls: vam fundar allà mateix una nova congregació religiosa, la dels "adoradors perpètus de la Coca-cola de vidre del tercer dia de l'enunciació de l'adveniment del nou logo".

Si ens voleu conèixer, ja ho sabeu. Podeu passar a veure'ns quan volgueu amb només una condició: heu de fer alguna ofrena a la nostra adorada gran ampolla ritual, d'on anem traient la Coca-cola que utilitzem durant les cerimònies sagrades (Pepsi no, per favor!). Si pot ser porteu uns ganxitos, que de tant veure només aigua carbonatada amb edulcorants ens estan agafant ganes de menjar alguna cosa sòlida...

Человек - Молекула

2007-12-04T01:20:00.000-08:00

Sempre m'havia preguntat com ens ho haviem de fer la gent que vivim a Europa quan teniem problemes greus, sobretot tenint en compte que tots els superhomes del món són Nord-americans i que tots els herois del manga són japonesos. Que potser a la resta del món no tenim dret a tenir mutants o alienígenes amb superpoders que ens salvin de de l'acció dels arxienemics de la humanitat? Som humans deixats de la mà de Déu que fins i tot seriem eliminats per aquell patètic dolent de "Les tortugues ninja" que no era més que un cervell posat dins la zona estomacal d'un robot bastant baratet?

Fins ahir no podia dormir pensant en això. Tancava els ulls i veia clarament naus espacials en forma de pilota de beisbol venint cap a la terra amb el superguerrer de l'espai de torn pensant: "collons, doncs aterro a Romania i així no hi haurà pesats que porten anys entrenant-se amb ves-a-saber-quin-mestre-sensei esperant per derrotar-me quan comenci a aniquilar la població de la terra" mentre en algun punt de Arkansas o Osaka el típic Linterna Verde o un grupet de gent callats i en tensió miren fixament cap al cel. Creia que erem uns marginats, abandonats a la nostra sort... fins que per casualitat vaig descobrir: Человек - Молекула!!

Sí! Al vell continent també tenim superherois! Quin il·lús havia perdut l'esperança que els nostres estimats veïns russos no disposarien d'una arma per a protegir aquesta part del món dels perills de l'univers! (d'acord, han fet algunes coses dolentetes al llarg dels segles, però també els hem de reconèixer que són els creadors del Colinap, una planta amb les fulles d'un nap i les arrels d'una col).

Mireu-lo, ell és el nostre guardià. La garantia que no ens passaran coses dolentes. La cara que veureu quan el vostre cotxe estigui trampelant a la vora d'un barranc o quan la vostra enamorada caigui en mans d'un Tiranosaurus rex amb males intencions. Que no us enganyin ni la seva facilitat per vestir només roba de licra ni les masses ingents de cotó fluix que porta sota l'americana quan va camuflat. Ell és únic, el que no necessita presentació (perquè ja ho fa ell), ell és... Человек - Молекула!!

A la secció "Indis-pensables" trobareu un enllaç que us conduïrà al meu altre superheroi preferit, el "Reparador de bicicletes".

Consumidors anònims de Coca-cola

2007-11-28T02:20:00.001-08:00

Ahir vaig assistir al meu grup de teràpia per a superar la meva terrible i destructiva addicció a la popular beguda carbonatada coneguda com a "Coca-cola". Vaig decidir que necessitava ajuda exterior per a superar el meu problema el dia que em vaig adonar que quan no hi havia aquesta beguda a la meva nevera havia de córrer a buidar dins ampolles d'aigua plenes la tinta dels ròtrings vells que fèiem servir a l'escola, només per a beure-me-les després i tenir la sensació d'estar consumint un líquid negre. En alguna ocasió, fins i tot, m'havia despertat a mitjanit per culpa de terrorífics malsons en què unes enormes lletres sobre fons vermell se'm tiraven al damunt a base de llençar-me misteriosos eslògans de l'estil "Sensación de vivir" o "La chispa de la vida".

Doncs sí, al final vaig haver de rendir-me a les presions familiars i acceptar que ho havia de fer, que ho havia de deixar, que no servia de res l'excusa "però si ara he començat a veure Pepsi, això és que ho puc deixar jo sol", i que no podia fallar a les persones que havien portat una fotografia meva a la botiga dels multicines del meu poble (on fan aquella deliciosa i fabulosa Coca-cola de màquina, a base xarop concentrat amb Soda, mmm...) per advertir als dependents que jo era una addicte perillós al que no podien servir.
Al principi tot anava bé, portava dies sense consumir, fins i tot havia començat a perdre les faccions xineses que se'ns queda als que som hiperconsumidors, al grup havia trobat gent com jo i junts podiem estar tranquilament parlant dels nostres problemes. Allà vaig conèixer una persona (millor que es mantingui a l'anonimat) que havia arribat a tenir llaunes amagades dins les cisternes dels lavabos de les cases dels seus amics, per a poder consumir d'amagat quan els visitava.

Però va arribar un dia en què tot se'n va anar en orris. I he de confessar que va ser culpa meva: una amiga meva que treballa a la fàbrica de "Chupa-chups" em va donar, innocentment, un grapat d'aquests caramels amb pal. Entre ells n'hi havia un de... (sí) Coca-cola... Déu meu, que feble que sóc! El vaig portar a la reunió i quan el nostre guia espiritual va marxar un moment a fumar-se un cigarret jo el vaig treure davant els meus companys de malaltia. El descontrol fou total, després de barallar-nos durament per intentar repartir equitativament el nombre de llepades a les que teniem dret cadascú, vam decidir engegar a prendre vent la teràpia i deixar-nos portar pels nostres alterats instints, submergint-nos en una cafeïnada orgia de consum massiu de la que vam estar dies penedint-nos, però que va ser inevitable: els humans som febles.

No hi caigueu vosaltres, siusplau, la cosa que menys desitjaria a la vida és que alguna jove ànima perduda caigués en aquest món per culpa meva. Intento no consumir a la via pública, però us he posat una foto perquè sigueu tots conscients del nivell de degradació humana al que podem arribar a caure.

Zoologia constructiva: Bonellia viridis

2007-11-22T02:20:00.002-08:00

Al món hi ha animals realment apassionants, però pocs agraden tant com la Bonellia viridis, un entranyable equiur que ha decidit viure en fons detrítics del mar mediterrani i l'oceà atlàntic (la paraulota detrític sona malament perquè sí, és el que sembla).El cos de la nostra benvolguda amiga Bonellia, nom que m'agradaria posar a alguna nena que no fós la meva filla, consta d'una massa globosa de textura gelatinosa i color verd oliva i d'una allargadíssima trompa tubular que quan està del tot estirada pot arribar als 2-3 metres i té forma de "T".

I bé, què té d'especial aquest cuc verd amb textura de postre de restaurant xinès? Doncs és molt senzill d'explicar: les propietats físiques que hem descrit abans pertanyen a les del cos de les femelles, ja que els mascles són cent milions de vegades més petits i viuen dins el cos de les seves companyes. Arribats a aquest punt de l'explicació sempre apareixen de forma inevitable dos tipus de comentaris:
- Els éssers humans de gènere femení proclamen: "Però si aquest és el somni de totes les dones, jaja".
- Els éssers humans de gènere masculí proclamen: "Però si aquest és el somni de tots els homes, jaja".

Sempre he pensat que és molt emotiu que ens posem d'acord en qüestions com aquestes d'una forma tan sincera, encara que els del gènere contrari respectiu no sàpiguen que pensem el mateix.

I la solució és: tirabec!

2007-11-21T02:36:00.001-08:00

Davant l'allau interminable de peticions que he rebut aquests últims dies, recriminant la meva actitud i fins i tot amenaçant-me de mort (o de presentar-me no sé qui que em perseguiria despullat pel carrer cridant-me coses) he decidit fer pública la solució de l'enigma plantejat al "Curs d'ampliació i perfeccionament del llenguatge parlat, impartit per uns senyors daltònics i amb veus estridents". (poso un link innecessari només per a donar-li un caràcter més solemne, no és que pensi que la gent no podrà trobar un escrit que és just a sota d'aquest).

La solució a la paraula oculta és: bisaltos. En el nostre idioma (l'eivissenc de marge o valencià mesoseptentrional, com diria l'Astre) els bisaltos són coneguts com a tirabecs.

Tirabec: Pisum sativum, també conegut com a arvella, arvellera, escanyavelles, estirabec, xítxero, fesol, o... pèsol.

Milloreu el vostre llenguatge

2007-11-16T03:35:00.000-08:00

(llegir atentament les instruccions és important per no tenir un xoc emocional irreversible en veure el vídeo)

Benvinguts al nou servei interactiu de subscripció gratuïta "Curs d'ampliació i perfeccionament del llenguatge parlat, impartit per uns senyors daltònics i amb veus estridents"

Instruccions:
1.Llegeixi atentament i memoritzi el llistat de paraules/conceptes que es treballen en aquest fascicle.
Escafandra
Pepinillos (.............)
Fabes
Panses de califòrnia
Cols de Bruseles
Lignit d'Andorra

2. Visualitzi el material video-gràfic implementat a la part superior d'aquest text.

3. Cada vegada que algun dels senyors daltònics i amb veus estridents digui la corresponent paraula en veu alta, vostè aixequis i faci el mateix tot recreant la coreografia indicada.

4. Completi la llista afegint a la lína de punts el que vostè cregui que diuen després de "pepinillos". Una vegada acabat l'exercici l'alumne hauria de preguntar-se perquè costa tant utilitzar la paraula "cogombrets" en el moment socialment definit com a "hora del vermut"

Fins aquí la lliçó pròpia d'aquest fascicle.

En construcció: "Millori les seves capacitats numèriques mirant Ranger de Texas, impartit per Chuck Norris"

Quines ganes en tinc! (riure irònic de fons)

2007-11-13T02:58:00.000-08:00

S'acosta el Nadal! O si més no és el que diuen els operaris que he vist avui muntant llumetes en un carrer.
Ara: què dir del Nadal? Estómacs lesionats que ja mai més tornaran a ser el mateix després de la vint-i-quatrena dosi de turró de xocolata amb arròs bufat, el típic regal que "si no t'agrada es pot anar a canviar" (que no deixen mai de ser calçotets o samarretes unicolor del Decathlon) i interminables sessions d'entranyable tertúlia familiar amb aquells parents llunyans de qui has sentit renegar a tothom els altres 363 dies de l'any.

Sempre hi ha motius per l'esperança, si entenem per esperança el fet de trobar una excusa per fugir de la taula i no ser molestat durant un parell d'hores. És aquí quan entren en joc les que són conegudes com: "ah, mira! Aquesta peli és d'aquelles que fan cada any per aquests dies, no?". Sí, acceptem-ho, interminables xurrascos fílmics en què veiem el Schwarzenegger de torn convertint-se en ajudant del Pare Noël o la mil-milionèsima versió del Conte de Nadal de Dickens intentant innovar en la forma de presentar els tres fantasmes.

Ara, en els útims anys han introduït una variació: com si tinguessim pressa per arribar a Setmana Santa, ara les televisions també es dediquen a programar pel·lícules religioses (se n'han fet tantes durant la història del cinema o és que cada any les oblidem i ens tornen a semblar noves?). Bé, al cap i a la fi només han de servir per fugir dels parents, o sigui que aquestes encara són més ideals ja que poden durar hores i hores, passant a ser conegudes com: "ah, mira! aquesta és d'aquelles que les fan durar fins que comença el telenotícies nit".

Des d'aquí, moltes gràcies als que confeccionen la graella televisiva d'aquells dies, sou la única esperança de sobreviure al Nadal per molta gent com jo. En senyal d'agraïment em permetré recomanar-los que aquest any busquin alguna pel·lícula de quatre hores del mateix nivell artístic i qualitat que el vídeo de la història del cristianisme que jo els mostro a dalt de tot d'aquest escrit, la salut mental dels catalans milloraria molt.

*Post patrocinat pel gremi d'afinadors de pianoles de Vladivostock del Vallès.

Nous gustos de Danone

2007-11-08T08:05:00.000-08:00

La borrositat de la foto afegeix dramatisme.

Sí, ella, Isaura de los Andes!

2007-11-08T01:26:00.000-08:00

Fa unes quantes setmanes l'Estanislau Verdet es mostrava consternat per un fet que, segurament, devia marcar un abans i un després en la seva forma de veure la música: havia descobert (qui sap si casualment, qui sap si per culpa de la mala llet d'algú altre) un dels grups de la "nova onada folklòrica del Perú" en la forma de tres senyoretes amb propensió a cantar de forma excessivament aguda. Evidentment mostrava un impacte emocional fort, i no n'hi havia per menys: la primera vegada d'aquestes coses no sol oblidar-se amb facilitat. El que l'Estanislau no sabia és que no havia arribat a la culminació d'aquell estil músical: la única, la reina del sud, la senyora del Titikaka: Isaura de los Andes!

Ara fa un temps vaig tenir la sort de passar unes setmanes als Andes peruans, i podria parlar de molts records espectaculars (cims nevats que arribaven fins al cel il·luminats només per la claror de la lluna, jaciments arqueòlogics oblidats que tallen la respiració només de veure'ls, una beguda carbonatada amb gust de gominoles amb Chap...) però sempre em vé de gust començar parlant de... Isaura de los Andes! (s'ha de pronunciar sempre amb exaltació, com ho fa la veu en off del videoclip)

El primer contacte amb la seva magna obra musical el vaig tenir en un atrotinat bar de la seva ciutat, Puno. Sense previ avís i mentre ens menjàvem un pollastre a l'ast amb Rey-cola la cambrera va decidir engegar la tele i regalar-nos amb un DVD de quatre videoclips: Un de Clavelito del Perú, un de Eva y los parranderos, i (quan ja pensàvem que ho haviem vist tot) dos més de la inclassificable Isaura de los Andes! Allà, sols en un bar enmig del no res, escoltant allò en aquell punt de volum de la tele en què els altaveus s'espatllen de forma irreversible, ja vam ser conscients que la nostra vida acabava de canviar per sempre més.

Del que no erem conscients és que aquesta dona és una autèntica Superstar omnipresent al sud del Perú, i que ens la trobaríem dins les nostres orelles a cada taxi, autobús o restaurant on poséssim els peus durant les dues setmanes següents. Fins i tot enmig de les montanyes a 4000 metres i lluny de qualsevol poble de cop apareixia algú amb un petit transistor i es posava a escoltar alguna de les emissores de ràdio que, continuament, omplen les ones amb la seva veu.

Després de reflexionar-hi molt intensament he arribat a la conclusió que el problema no és seu, sinó que deu ser degut a algun tipus de mutació estructural al nostre sistema auditiu que no ens permet als europeus gaudir d'aquests sons aguts i estridents (o si més no jo els percebo així) tal i com ho fan ells... O això, o la gent que feia folklore peruà fa uns anys (com ara Picaflor de los Andes, que confesso que m'agrada escoltar en moments de nostàlgia peruana i que són més de l'escola de Victor Jara) tenen un petit problema amb els seus hereus musicals.

Sigui com sigui, t'estimem igualment, Isaura!

Què és el Bar Sencal?

2007-11-07T07:42:00.000-08:00

La gent pot tenir motius molt diversos per dedicar part del seu temps vital a escriure en un bloc (avorriment, enveja, moda, perquè és gratis...) per tant he pensat que en primer lloc hauria de justificar-me: què em porta a creure que algú perdrà cinc minuts de la seva vida a llegir el que un idiota escriu durant el seu temps lliure?

Doncs bé, aquest bloc és en primer lloc un homenatge. Un homenatge a aquells petits moments absurds que, per algun motiu, el nostre subconscient s'entesta a recordar-nos de tant en tant sense cap raó aparent. Ja vaig intentar fa un temps fer aquest homenatge d'una altra forma, però després de certes "tibantors" i desqualificacions entre un servidor i els correctors en català de la wikipèdia vaig pensar que seria millor fer un bloc senzillet i passar a ser jo el que censurés i digués impunement a l'altra gent què és digne de constar o no en una plana web.

El Bar Sencal és un invent dels traductors al català de la mítica sèrie "El Dr. Slump", un dels referents televisius per a la gent de la meva generació. En un dels episodis més surrealistes de la sèrie en Sembei Norimaki descobreix que a la Vila del Pingüí han obert un nou bar, anomenat "Bar Sencal". A partir d'aquí comença a reflexionar i arriba a la conclusió que el nom del bar és en realitat un missatge en clau que oculta un sòrdid negoci en què les cambreres del bar es dediquen a servir els clients sense roba interior, d'aquí el nom de Sencal (sense-calces).

La resta del capítol tracta dels intents que en Sembei Norimaki porta a terme per entrar camuflat al Bar Sencal, amb un mocador al cap i unes ulleres de sol i un mirall cosit a la puntera de les sabates per a poder mirar per sota la faldilla de les cambreres (avui en dia cap mare moderna deixaria veure aquestes coses als seus fills).

El Dr. Slump era fet en japonès, sempre m'ha admirat que els traductors que van fer el doblatge català arribessin a trobar una solució com aquesta de "Sencal"/"sense-calces", ho trobo simplement espectacular. Però el que més em sorprèn de tot és que tants anys després de veure això encara ara hi penso de tant en tant i em continuo petant de riure, per això penso que em veig obligat a fer-los aquest petit i modest homenatge en forma de bloc.

(Per cert! Al final en Sembei aconsegueix entrar al bar i fer servir el seu mirallet, però s'adona que no havia pensat en la possibilitat que les cambreres portessin pantalons)