Tunguska mon amour

Fa uns dies mirava un canal estranyíssim dels que arriben per satèl·lit, i vaig veure la llum.



I ara mateix sóc allà, al mig de Sibèria, vestit amb la meva gavardina color crema d'anar de viatge, la gorra afelpada amb orelleres incorporades, els pantalons de quadres i les xancletes vermelles que una vegada vaig trobar a la repisa de la finestra. A la maleta només porto, per si les coses es posen lletges, les katiuskes i una baralla de cartes de póker sense el pal de diamants, tal i com un nan que parlava al revés em va dir un dia en un somni que segurament devia ser un plagi d'alguna cosa de la televisió.

Que bonic que és Tunguska, tal i com va dir el poeta: "Que bonic que és Tunguska". Miro aquí i enllà, per veure si de forma espontània visc algun tipus de revel·lació que em porti a donar sentit a la meva vida. Intento comunicar-me amb la comunitat intel·lectual local, estic buscant un guia que accepti portar-me a la zona on l'asteroide va decidir acabar el seu camí, però l'esforç és en va. Només veig que gent amb carros a cavall, barba i uns enormes barrets que es posen a cridar en un dialecte molt tancat del rus quan em senten pronunciar la paraula "escuraflascons". Hauré de deixar de pronunciar-la.

(...)

Passen els dies. He decidit posar-me les katiuskes grogues i anar muntanya amunt, tot sol. Només veig milers i milers d'uns arbres exactament iguals i ja no sé on sóc. Se m'acaben les provisions de margarina i segurament demà ja no tindré Cherry Coke.

(...)

Estic estirat sobre l'herba d'un camp. Quan ja creia que el meu camí s'acabava aquí en aquest racó de Siberia, aixeco els ulls i tinc una borrosa visió al davant que m'esgarrifa l'ànima...


Em mira als ulls (el peix) i em diu que em calmi, que no és el que sembla.

Patrocinat pel gremi de cultivadors d'hortalisses gegants.

Calma...

És cert, fa dies que la cosa està molt calmada. La gent surt a treballar, agafen els seus cotxes, parlen de no sé quins piquets i jo, la veritat, encara no he vist ningú vestit amb roba de puntets. Continuo caminant per carrers amb poca gent, és la única forma de mirar furtivament als peus de la gent en busca de katisuques grogues, mocasins, i si m'apures algunes bambes Victòria de piquets per si això és algun tipus de senyal.

Res.

Res de nou. Res d'estrany. Fa dies que no sé res de la gent que es va llençar al carrer a lluitar per la veritat universal que alguns estan intentant destruïr... Espero que estiguin bé. Espero que ELLS no hagin mogut els fils de les societats secretes que tan bé deuen dominar contra nosaltres.

Surto al carrer i miro a banda i banda. Silenci, tranquilitat, solitud, no hi ha ningú. S'obre el portal del davant i en surt el veí del balcó del davant, aquell a qui dissimuladament he intentat espiar en moments d'aborriment.

- Hola
- Hola, bon dia. Com va tot?
- Bé...
- No hi ha ningú?
- Ehem... No m'ha de dir res? Res li crida l'atenció?
- A mi? No... Bé, em sobta que em saludi perquè no havíem parlat mai.
- Doncs miri, jo no sé què en pensa, però avui m'he mirat al mirall i m'he vist estrany, sap? Jo en realitat soc ros, i diria que tenia dits en comptes de pinces...

Me'l miro de cap a peus i, amb una certa vergonya, m'atreveixo a fer-li un comentari:
- Ara que m'ho diu, m'havia semblat que vostè tenia els ulls verds en comptes de tenir-los vermells i per fora de la cara. Ja ha anat al metge perquè se'l mirin?
- És Obvi que no, no sigui ruc.
(i posa cara d'enfadat i se'n va deixant-me amb pinta d'idiota).

Com és la gent, per favor. Com si no tingués jo prou problemes!!

Miro a dreta i esquerra per si veig algun peix, i torno a entrar a casa a continuar el meu recompte diari de Cherry-cokes. Miro a la tauleta del rebedor i veig un sobre que fa cinc minuts no era allà. El cor em batega tan fort que em sembla que es deu sentir a 2 km. a la rodona. Dins, només una foto amb una inscripció al darrere:

"Gairebé et bullim, llamàntol"

"Bajo los mares de Plutón"

Miro a la meva dreta intentant pensar qui (o de qui) és el conductor que m'ha empès dins el cotxe. No ha mogut ni una cella en tot el viatge, mira la carretera amb un posat de seriositat extrema dibuixat en una cara seriosa mig tapada per un barret de mafiós i les enormes solapes de la seva jaqueta de cuir. Pels altaveus només sona un casset gastat de 90 minuts que únicament té gravada una cançó, repetida unes 22 vegades:

- No tens cap més cançó? És que pensaré que vols lligar amb mi.

Per primera vegada em mira i, amb un mig somriure estrany per una enorme cicatriu circular a la galta esquerra, em diu que calli. Callo. Si és d'ELLS ja no hi puc fer res, només disfrutar del viatge imaginant-me el meu xòfer amb el pentinat i el bigoti de Peter Sarstedt i vestit amb un batí groc d'algun hotel de luxe de París. Els retrovisors no em deixen veure el seu calçat i no m'ha donat opció de veure el color de les seves katiusques... Si és que no porta mocasins...

(intentaré dormir)

(dormir)

DESPERTA!!

- No cal que em cridis així!
- Mira on ets.

Alço els ulls i em trobo dins un gran saló amb el sostre en forma de cúpula. Al mig hi ha una taula circular amb 17 cadires, i darrere seu un enorme mural que em deixa el cor glaçat...


- Qui sou?
- No és el que penses.
- Com saps el que penso?
- Mira'm als peus.
(Katiusques grogues, respiro més tranquil i ell ho nota)

Em diu que les meves preguntes seran respostes, però que el primer que cal fer és actuar. No es pensaven que pogués empènyer altra gent a recórrer pobles i ciutats amb cartells avisant a la gent del perill. La gent de dalt no està d'acord amb els meus mètodes excessivament directes, però de moment sembla que em volen acceptar. M'expliquen que ells són més partidaris d'emetre missatges més subliminals, com ara advertir a la població de la necessitat de portar katiusques de color groc a través de missatges com aquest:


- Però no és una mica difícil que la gent ho capti?
- No és culpa nostra que la gent no comprés el còmic, què vols que hi fem? Però tranquil, tot forma part de les línies del nostre pla.
- Me'n vull anar.
- Com?
- Que me'n vull anar!!
- No ets lliure de marxar.
- Com?
- Mira noi, el món no és tan bonic com sembla. Portem anys seguint un pla perfecte per derrotar-los a ELLS, el nostre cap i líder suprem va venir fa segles per explicar el seu pla perfecte a un reduït grup de persones que s'ha anat perpetuant fins a nosaltres. Qui ets tu per criticar-nos ara?

S'obre una porta darrere meu. Una gent raríssima entra al saló, m'inmobilitzen i em porten cap a fora, on em deixen tirat per terra amb tot el despreci del món.


L'home del barret és davant meu, dret, i em mira amb el seu somriure.

- Et deixarem viure, si vols tu i tots els teus amiguets podeu continuar amb la vostra campanya. Mai estareu al nostre nivell. Fes el que vulguis.

M'aixeco, miro a l'horitzó amb un posat el més cinematogràfic possible, i marxo sense dir res més. Em semble que continuaré com si avui hagués estat un dia normal de la meva vida. Quan arribi a casa em posaré alguna cançó melancòlica...