"Bajo los mares de Plutón"

Miro a la meva dreta intentant pensar qui (o de qui) és el conductor que m'ha empès dins el cotxe. No ha mogut ni una cella en tot el viatge, mira la carretera amb un posat de seriositat extrema dibuixat en una cara seriosa mig tapada per un barret de mafiós i les enormes solapes de la seva jaqueta de cuir. Pels altaveus només sona un casset gastat de 90 minuts que únicament té gravada una cançó, repetida unes 22 vegades:

- No tens cap més cançó? És que pensaré que vols lligar amb mi.

Per primera vegada em mira i, amb un mig somriure estrany per una enorme cicatriu circular a la galta esquerra, em diu que calli. Callo. Si és d'ELLS ja no hi puc fer res, només disfrutar del viatge imaginant-me el meu xòfer amb el pentinat i el bigoti de Peter Sarstedt i vestit amb un batí groc d'algun hotel de luxe de París. Els retrovisors no em deixen veure el seu calçat i no m'ha donat opció de veure el color de les seves katiusques... Si és que no porta mocasins...

(intentaré dormir)

(dormir)

DESPERTA!!

- No cal que em cridis així!
- Mira on ets.

Alço els ulls i em trobo dins un gran saló amb el sostre en forma de cúpula. Al mig hi ha una taula circular amb 17 cadires, i darrere seu un enorme mural que em deixa el cor glaçat...


- Qui sou?
- No és el que penses.
- Com saps el que penso?
- Mira'm als peus.
(Katiusques grogues, respiro més tranquil i ell ho nota)

Em diu que les meves preguntes seran respostes, però que el primer que cal fer és actuar. No es pensaven que pogués empènyer altra gent a recórrer pobles i ciutats amb cartells avisant a la gent del perill. La gent de dalt no està d'acord amb els meus mètodes excessivament directes, però de moment sembla que em volen acceptar. M'expliquen que ells són més partidaris d'emetre missatges més subliminals, com ara advertir a la població de la necessitat de portar katiusques de color groc a través de missatges com aquest:


- Però no és una mica difícil que la gent ho capti?
- No és culpa nostra que la gent no comprés el còmic, què vols que hi fem? Però tranquil, tot forma part de les línies del nostre pla.
- Me'n vull anar.
- Com?
- Que me'n vull anar!!
- No ets lliure de marxar.
- Com?
- Mira noi, el món no és tan bonic com sembla. Portem anys seguint un pla perfecte per derrotar-los a ELLS, el nostre cap i líder suprem va venir fa segles per explicar el seu pla perfecte a un reduït grup de persones que s'ha anat perpetuant fins a nosaltres. Qui ets tu per criticar-nos ara?

S'obre una porta darrere meu. Una gent raríssima entra al saló, m'inmobilitzen i em porten cap a fora, on em deixen tirat per terra amb tot el despreci del món.


L'home del barret és davant meu, dret, i em mira amb el seu somriure.

- Et deixarem viure, si vols tu i tots els teus amiguets podeu continuar amb la vostra campanya. Mai estareu al nostre nivell. Fes el que vulguis.

M'aixeco, miro a l'horitzó amb un posat el més cinematogràfic possible, i marxo sense dir res més. Em semble que continuaré com si avui hagués estat un dia normal de la meva vida. Quan arribi a casa em posaré alguna cançó melancòlica...