És cert, fa dies que la cosa està molt calmada. La gent surt a treballar, agafen els seus cotxes, parlen de no sé quins piquets i jo, la veritat, encara no he vist ningú vestit amb roba de puntets. Continuo caminant per carrers amb poca gent, és la única forma de mirar furtivament als peus de la gent en busca de katisuques grogues, mocasins, i si m'apures algunes bambes Victòria de piquets per si això és algun tipus de senyal.
Res.
Res de nou. Res d'estrany. Fa dies que no sé res de la gent que es va llençar al carrer a lluitar per la veritat universal que alguns estan intentant destruïr... Espero que estiguin bé. Espero que ELLS no hagin mogut els fils de les societats secretes que tan bé deuen dominar contra nosaltres.
Surto al carrer i miro a banda i banda. Silenci, tranquilitat, solitud, no hi ha ningú. S'obre el portal del davant i en surt el veí del balcó del davant, aquell a qui dissimuladament he intentat espiar en moments d'aborriment.
- Hola- Hola, bon dia. Com va tot?
- Bé...
- No hi ha ningú?
- Ehem... No m'ha de dir res? Res li crida l'atenció?
- A mi? No... Bé, em sobta que em saludi perquè no havíem parlat mai.
- Doncs miri, jo no sé què en pensa, però avui m'he mirat al mirall i m'he vist estrany, sap? Jo en realitat soc ros, i diria que tenia dits en comptes de pinces...
Me'l miro de cap a peus i, amb una certa vergonya, m'atreveixo a fer-li un comentari:
- Ara que m'ho diu, m'havia semblat que vostè tenia els ulls verds en comptes de tenir-los vermells i per fora de la cara. Ja ha anat al metge perquè se'l mirin?
- És Obvi que no, no sigui ruc.
(i posa cara d'enfadat i se'n va deixant-me amb pinta d'idiota).
Com és la gent, per favor. Com si no tingués jo prou problemes!!
Miro a dreta i esquerra per si veig algun peix, i torno a entrar a casa a continuar el meu recompte diari de Cherry-cokes. Miro a la tauleta del rebedor i veig un sobre que fa cinc minuts no era allà. El cor em batega tan fort que em sembla que es deu sentir a 2 km. a la rodona. Dins, només una foto amb una inscripció al darrere:
"Gairebé et bullim, llamàntol"
8 brillants comentaris:
Aquest Obvi amb majúscules va per mi, no?
Tot esperant veure també pel Marroc unes katiusques grogues i gent amb piquets i/o topos, puntets, "lunars"... només puc dir que l'arròs caldós de llamàntol és una de les menges més delicioses que hi he tastat.
I voldria afegir, si m'és permès, que enguany els colors de moda a Tànger per a la dona són: el verd, el groc i tota la gama de liles/morats. El vermell també apreta fort. Els taronges i blaus són fons d'armari (de l'any passat). No us deixeu enganyar.
Hai dit.
Sr. Generador, arriba a enervar molt.
Partícula elemental, tinc una amiga vivint a Tànger des de fa uns mesos, com torni d'aquí un any amb aquesta fila... potser li faig un monument...
La seva pinta d'idiota és de mig litre? Suposo que no ens pensa bullir en cherry cokes, no fos cas que en comptes de bombolles ens surtin uns quants Piquets (sí, com el que corre amb n'Alonso).
El ningú no l'ha posat amb majúscula eh, per tant li deixaré uns quants punts de penalització ............
Moiltes felicitats Sret. Amanyaga-tòtils!
Una abraçada!
sret amanyaga!!! he estat abduida uns dies! està viu? està be?!... he vist que ha fet un anyet més!... felicitats!!! http://es.youtube.com/watch?v=NfJ5HA
fRZdE&feature=related
Moltes gràcies Srta. Proudemax.
Moltes gràcies Srta. "Y".
quan sigui gran vull saber escriure històries com aquesta teva, vull deslliurar-me de fantasmes, tristeses, rancúnies i egoísmes i escriure amb el meu cervellet tan flexible, juganer i alegre com pugui!!! ueee, entrant al Bar Sencal acabo de fer un gran descobriment!
Publica un comentari