Katiusques grogues al passadís.

Escolto. A fora sento soroll de passos, uns passos que només em diuen que damunt seu s'alça una persona corpulent i a qui agrada portar katiusques (qui porta katiusques els dies que no plou?). Escolto i em quedo quiet, tapat per un edredó de quadres escocesos que portava anys cultivant àcars a l'armari de la meva àvia.

És davant la meva porta, ho sé. Estic tan tens que puc notar perfectament com la meva sang es distribueix pel cos en menys de 23 segons, el meu cor bombeja més ràpid que una màquina de vapor en alguna fàbrica modernista del S. XIX.

Escolto. I sento que la persona de les Katiusques deixa alguna cosa a la ranura que els meus aliats utilitzen per passar-me el pa Bimbo que em manté viu i marxa corrent. Hores després m'aixeco sigilosament i agafo amb precaució el que sembla ser una vella foto arrugada que en dècimes de segon em deixa glaçat de cap a peus:


Darrere la foto, unes enigmàtiques paraules: "Sí, és en Looney, sabem qui és ell i qui ets tu".

Em quedo 3 hores assegut a terra mirant la porta, dubtant. És una trampa? Algunes persones m'han dit que des de fa poc temps ELLS han començat a aparèixer en públic sota altres formes...


Vinga, va. Obro la porta i surto a fora amb el meu pijama d'imitació dels Teletubbies i la meva barba de dos mesos i mig. A l'acera del davant m'espera un camió frigorífic amb la porta oberta i un home enorme assegut al seient del conductor, amb un gest fugaç m'ensenya les seves Katiusques grogues i em fa un moviment de mà perquè m'hi apropi. M'acosto a ell, i a cau d'orella em diu:

- "Vostè va pel bon camí, tingui precaució, això és molt gros, té més amics dels que es pensa"
- "Però qui és ELL??"
- "No sé si ho entendria. Només li puc dir que ELL no és d'aquí. Ara corri i torni a casa, ja s'ha exposat massa."

Torno a casa. Asseguro la porta. M'amago sota el matalàs i m'abraço a la manta mentre miro una vegada i una altra les fotos de'n Looney.

Looney...