Què és el Bar Sencal?

La gent pot tenir motius molt diversos per dedicar part del seu temps vital a escriure en un bloc (avorriment, enveja, moda, perquè és gratis...) per tant he pensat que en primer lloc hauria de justificar-me: què em porta a creure que algú perdrà cinc minuts de la seva vida a llegir el que un idiota escriu durant el seu temps lliure?

Doncs bé, aquest bloc és en primer lloc un homenatge. Un homenatge a aquells petits moments absurds que, per algun motiu, el nostre subconscient s'entesta a recordar-nos de tant en tant sense cap raó aparent. Ja vaig intentar fa un temps fer aquest homenatge d'una altra forma, però després de certes "tibantors" i desqualificacions entre un servidor i els correctors en català de la wikipèdia vaig pensar que seria millor fer un bloc senzillet i passar a ser jo el que censurés i digués impunement a l'altra gent què és digne de constar o no en una plana web.

El Bar Sencal és un invent dels traductors al català de la mítica sèrie "El Dr. Slump", un dels referents televisius per a la gent de la meva generació. En un dels episodis més surrealistes de la sèrie en Sembei Norimaki descobreix que a la Vila del Pingüí han obert un nou bar, anomenat "Bar Sencal". A partir d'aquí comença a reflexionar i arriba a la conclusió que el nom del bar és en realitat un missatge en clau que oculta un sòrdid negoci en què les cambreres del bar es dediquen a servir els clients sense roba interior, d'aquí el nom de Sencal (sense-calces).

La resta del capítol tracta dels intents que en Sembei Norimaki porta a terme per entrar camuflat al Bar Sencal, amb un mocador al cap i unes ulleres de sol i un mirall cosit a la puntera de les sabates per a poder mirar per sota la faldilla de les cambreres (avui en dia cap mare moderna deixaria veure aquestes coses als seus fills).

El Dr. Slump era fet en japonès, sempre m'ha admirat que els traductors que van fer el doblatge català arribessin a trobar una solució com aquesta de "Sencal"/"sense-calces", ho trobo simplement espectacular. Però el que més em sorprèn de tot és que tants anys després de veure això encara ara hi penso de tant en tant i em continuo petant de riure, per això penso que em veig obligat a fer-los aquest petit i modest homenatge en forma de bloc.

(Per cert! Al final en Sembei aconsegueix entrar al bar i fer servir el seu mirallet, però s'adona que no havia pensat en la possibilitat que les cambreres portessin pantalons)