Stroszek

A vegades la ficció és tan dura que no pots fer res més que pensar que s'assembla a la realitat.

Tunguska mon amour

Fa uns dies mirava un canal estranyíssim dels que arriben per satèl·lit, i vaig veure la llum.



I ara mateix sóc allà, al mig de Sibèria, vestit amb la meva gavardina color crema d'anar de viatge, la gorra afelpada amb orelleres incorporades, els pantalons de quadres i les xancletes vermelles que una vegada vaig trobar a la repisa de la finestra. A la maleta només porto, per si les coses es posen lletges, les katiuskes i una baralla de cartes de póker sense el pal de diamants, tal i com un nan que parlava al revés em va dir un dia en un somni que segurament devia ser un plagi d'alguna cosa de la televisió.

Que bonic que és Tunguska, tal i com va dir el poeta: "Que bonic que és Tunguska". Miro aquí i enllà, per veure si de forma espontània visc algun tipus de revel·lació que em porti a donar sentit a la meva vida. Intento comunicar-me amb la comunitat intel·lectual local, estic buscant un guia que accepti portar-me a la zona on l'asteroide va decidir acabar el seu camí, però l'esforç és en va. Només veig que gent amb carros a cavall, barba i uns enormes barrets que es posen a cridar en un dialecte molt tancat del rus quan em senten pronunciar la paraula "escuraflascons". Hauré de deixar de pronunciar-la.

(...)

Passen els dies. He decidit posar-me les katiuskes grogues i anar muntanya amunt, tot sol. Només veig milers i milers d'uns arbres exactament iguals i ja no sé on sóc. Se m'acaben les provisions de margarina i segurament demà ja no tindré Cherry Coke.

(...)

Estic estirat sobre l'herba d'un camp. Quan ja creia que el meu camí s'acabava aquí en aquest racó de Siberia, aixeco els ulls i tinc una borrosa visió al davant que m'esgarrifa l'ànima...


Em mira als ulls (el peix) i em diu que em calmi, que no és el que sembla.

Patrocinat pel gremi de cultivadors d'hortalisses gegants.

Calma...

És cert, fa dies que la cosa està molt calmada. La gent surt a treballar, agafen els seus cotxes, parlen de no sé quins piquets i jo, la veritat, encara no he vist ningú vestit amb roba de puntets. Continuo caminant per carrers amb poca gent, és la única forma de mirar furtivament als peus de la gent en busca de katisuques grogues, mocasins, i si m'apures algunes bambes Victòria de piquets per si això és algun tipus de senyal.

Res.

Res de nou. Res d'estrany. Fa dies que no sé res de la gent que es va llençar al carrer a lluitar per la veritat universal que alguns estan intentant destruïr... Espero que estiguin bé. Espero que ELLS no hagin mogut els fils de les societats secretes que tan bé deuen dominar contra nosaltres.

Surto al carrer i miro a banda i banda. Silenci, tranquilitat, solitud, no hi ha ningú. S'obre el portal del davant i en surt el veí del balcó del davant, aquell a qui dissimuladament he intentat espiar en moments d'aborriment.

- Hola
- Hola, bon dia. Com va tot?
- Bé...
- No hi ha ningú?
- Ehem... No m'ha de dir res? Res li crida l'atenció?
- A mi? No... Bé, em sobta que em saludi perquè no havíem parlat mai.
- Doncs miri, jo no sé què en pensa, però avui m'he mirat al mirall i m'he vist estrany, sap? Jo en realitat soc ros, i diria que tenia dits en comptes de pinces...

Me'l miro de cap a peus i, amb una certa vergonya, m'atreveixo a fer-li un comentari:
- Ara que m'ho diu, m'havia semblat que vostè tenia els ulls verds en comptes de tenir-los vermells i per fora de la cara. Ja ha anat al metge perquè se'l mirin?
- És Obvi que no, no sigui ruc.
(i posa cara d'enfadat i se'n va deixant-me amb pinta d'idiota).

Com és la gent, per favor. Com si no tingués jo prou problemes!!

Miro a dreta i esquerra per si veig algun peix, i torno a entrar a casa a continuar el meu recompte diari de Cherry-cokes. Miro a la tauleta del rebedor i veig un sobre que fa cinc minuts no era allà. El cor em batega tan fort que em sembla que es deu sentir a 2 km. a la rodona. Dins, només una foto amb una inscripció al darrere:

"Gairebé et bullim, llamàntol"

"Bajo los mares de Plutón"

Miro a la meva dreta intentant pensar qui (o de qui) és el conductor que m'ha empès dins el cotxe. No ha mogut ni una cella en tot el viatge, mira la carretera amb un posat de seriositat extrema dibuixat en una cara seriosa mig tapada per un barret de mafiós i les enormes solapes de la seva jaqueta de cuir. Pels altaveus només sona un casset gastat de 90 minuts que únicament té gravada una cançó, repetida unes 22 vegades:

- No tens cap més cançó? És que pensaré que vols lligar amb mi.

Per primera vegada em mira i, amb un mig somriure estrany per una enorme cicatriu circular a la galta esquerra, em diu que calli. Callo. Si és d'ELLS ja no hi puc fer res, només disfrutar del viatge imaginant-me el meu xòfer amb el pentinat i el bigoti de Peter Sarstedt i vestit amb un batí groc d'algun hotel de luxe de París. Els retrovisors no em deixen veure el seu calçat i no m'ha donat opció de veure el color de les seves katiusques... Si és que no porta mocasins...

(intentaré dormir)

(dormir)

DESPERTA!!

- No cal que em cridis així!
- Mira on ets.

Alço els ulls i em trobo dins un gran saló amb el sostre en forma de cúpula. Al mig hi ha una taula circular amb 17 cadires, i darrere seu un enorme mural que em deixa el cor glaçat...


- Qui sou?
- No és el que penses.
- Com saps el que penso?
- Mira'm als peus.
(Katiusques grogues, respiro més tranquil i ell ho nota)

Em diu que les meves preguntes seran respostes, però que el primer que cal fer és actuar. No es pensaven que pogués empènyer altra gent a recórrer pobles i ciutats amb cartells avisant a la gent del perill. La gent de dalt no està d'acord amb els meus mètodes excessivament directes, però de moment sembla que em volen acceptar. M'expliquen que ells són més partidaris d'emetre missatges més subliminals, com ara advertir a la població de la necessitat de portar katiusques de color groc a través de missatges com aquest:


- Però no és una mica difícil que la gent ho capti?
- No és culpa nostra que la gent no comprés el còmic, què vols que hi fem? Però tranquil, tot forma part de les línies del nostre pla.
- Me'n vull anar.
- Com?
- Que me'n vull anar!!
- No ets lliure de marxar.
- Com?
- Mira noi, el món no és tan bonic com sembla. Portem anys seguint un pla perfecte per derrotar-los a ELLS, el nostre cap i líder suprem va venir fa segles per explicar el seu pla perfecte a un reduït grup de persones que s'ha anat perpetuant fins a nosaltres. Qui ets tu per criticar-nos ara?

S'obre una porta darrere meu. Una gent raríssima entra al saló, m'inmobilitzen i em porten cap a fora, on em deixen tirat per terra amb tot el despreci del món.


L'home del barret és davant meu, dret, i em mira amb el seu somriure.

- Et deixarem viure, si vols tu i tots els teus amiguets podeu continuar amb la vostra campanya. Mai estareu al nostre nivell. Fes el que vulguis.

M'aixeco, miro a l'horitzó amb un posat el més cinematogràfic possible, i marxo sense dir res més. Em semble que continuaré com si avui hagués estat un dia normal de la meva vida. Quan arribi a casa em posaré alguna cançó melancòlica...

El final s'acosta...

En els útims dies, una onada d'esdeveniments sense precedent està sacsejant la nostra societat. D'un dia per l'altre, un gran nombre de ciutadans han confessat rebre misatges onírics de part de dinosaures aparentment ja extingits. Al mateix temps, molta altra gent s'ha dirigit a les autoritats explicant terribles històries sobre "visions de meteorits que esclafaven la terra i, el que és pitjor, em despertaven pel matí". 

Això em va portar immediatament a convocar el gabinet de crisi de la AIDCALSAJU (Associació Internacional De Científics Amb Lleugera Semblança A Julio Iglesias). Teníem poques hores per parlar i determinar si la població mundial estava en perill o els somnis que pertorbaven la població eren purs efectes secundaris del visionat excessiu de Jurassic Park 3, pel·lícula que fins i tot la Organització Mundial de la Salut havia advertit que no era convenient veure. La solució ens la va donar el sempre efectiu Dr. Dymos Sofoclaidis, a qui veiem a les imatges amb la seva famosa i patentada caixa hexagonal on portar ous:

Sofoclaidis va pujar a l'estrada i va dir, amb gran simplesa, que creia que els dinosaures intentaven parlar amb nosaltres desde "on sigui que són". "Han vist el nostre futur, saben que és el mateix futur que van tenir ells, i ens volen avisar". Amb un posat d'extrema gravetat, el Dr. es va dirigir cap a nosaltres i va dir que "ens caurà a sobre un pepino de la mida de la Torre Eiffel i les Piràmides d'Egipte juntes, i ells ho saben". 

Terribles paraules. Només les 28 persones reunides d'incògnit en aquell Bingo reciclat a saló de congressos secrets coneixíem el terrible futur que li esperava a la humanitat. Què havíem de fer? Fer públiques tan espantoses i desesperançadores notícies a la humanitat o deixar viure la gent amb alegria fins al final? Ho vam sotmetre a discusió i a votació. 

Un dels científics presents, un home que em provoca una estranya sensació de "la teva cara em sona d'alguna cosa" però que no recordo conèixer de res (em fa mal una cicatriu que tinc al cap i ric perquè aquest comentari sembla plagiat de Harry Potter) s'aixeca i, amb un impresionant poder a les seves paraules, convenç a tothom d'amagar la veritat a la gent. Després ve cap a mi i em mira d'una forma inquietant...

- Encara penses per tu mateix?

- Què diu? Qui és vostè?

- Deixa que la gent sigui feliç. El meteorit és una gran oportunitat per a començar de nou. Nosaltres farem el que sigui possible per a fer renéixer la humanitat tal i com ha de ser, i no com ha estat fins ara...

Les seves paraules queden tallades per un sorprenent fet, un dels científics que semlaven més convençuts per en Looney (Looney?) l'ha atacat per l'esquena i ara aquell home jau davant els meus peus. Amb cara de pànic, em mira i em diu "Encara no portes Katiusques grogues? Surt, corre, avisa el món del que està passant!" "I vostè què?" "Jo ja he fet el que havia de fer, ara et toca a tu...".

Surto. Corro. Crido. 

Recordo una habitació tancada i llesques de formatge passant per sota la porta. I recordo llumetes al cel parlant-me en Morse...

He d'avisar a tothom: TANQUEU-VOS, AMAGEU-VOS, SOTA TERRA, SOTA EL MAR, PERÒ PENSEU QUE EL FINAL S'ACOSTA!!

(els dinosaures no menteixen).

Minuts musicals

Els deixem amb uns minuts musicals per crear certa distensió a l'ambient:




(assumeixo que si algú ha vist Stroszek de Werner Herzog o és fan de Joy Division no li faci punyetera gràcia aquest post)

Cara-vaggio.

"Avui he vist coses que poca gent ha arribat mai a imaginar."

(S'aixeca el teló. Plou. Es veu un enorme llit d'estil colonial al mig de la Plaça del Vaticà)

"Avui m'he aixecat i he caminat per camins que la gent no recorda haver caminat."

(Des de l'altra banda de la Plaça un home mira cap enlloc)

"Avui..."

(Alguna cosa es mou dins el llit. De sobte s'aixequen els llençols i en surt el nostre protagonista)

"Avui, i ja fa molts dies, no dormo les hores que em farien falta"

(L'home ja no mira cap enlloc. Ara mira cap al llit i pensa. Pensa. Pensa. Pensa però no sap què pensar des de fa temps. Simplement es concentra en una imatge que no pot oblidar)

Atenció, anècdota!

Davant la recent onada de peticions populars, dono per estrenada la nova secció: ATENCIÓ, ANÈCDOTA!! (sota el patrocini de l'ANEC, la Asociación nacional de enfermeras de Colombia)

Avui, amb tots vostès: LLOCS SÒRDIDS ON DORMIR. 

Una vegada vaig dormir en un sexshop d'un poble de mala mort de Costa Rica. Tot sigui dit, un sexshop fantàstic, com n'hi ha pocs: dues plantes, a la planta de baix la botiga de... (bé, ja us ho podeu imaginar) i a la planta de dalt un passadís/terrassa amb tres habitacions. Erem jo i dos amics més (els anomenarem C. i V. per a mantenir el seu anonimat) i mai podré oblidar la cara de l'amo quan li vam dir que ens quedàvem l'habitació fins l'andemà al matí. Jo crec que el que va pensar és "no sé si tinc prou cinta a la càmara oculta per gravar tota la festa", ja que no tenia cap tipus de dubte que en aquest tipus de llocs sempre hi ha algun moble o estatueta sospitosament enfocada cap al llit. 

Si va gravar 7 hores de tres dropos dormint en un mateix llit (per cert, un llit ENORME on podíem dormir els tres sense tocar-nos), espero que algun dia ho pengi al Youtube. Si mai dormiu en un sexshop no us atreviu a preguntar si el preu inclou l'esmorzar, perquè us arrisqueu a rebre per resposta un "como no sean unas (censurat) de gominola".

Quan ja et penses que no pots dormir en llocs més sòrdids, poques setmanes després del nostre pas pel sexshop el món et reserva una nova sorpresa. Si mai aneu a Panamà no deixeu que sigui el taxista qui decideixi el lloc on dormireu, cobren comissió d'uns llocs molt estranys... Et pots trobar, de sobte, com jo en C. i en V. al fabulós Hotel Latino, un hotel amb les habitacions plenes de miralls i amb bombetes de llum vermella, banyeres de formes peculiars i passadissos plens d'homes acompanyats d'una o dues senyoretes joves que porten ampolles de xampany o whisky cap a la piscina gran del vuitè pis, on hi ha tauletes flotants per deixar les ampolles i les copes mentre et banyes (o mentre ets dins l'aigua fent certes coses en companyia de les senyoretes). 

Per si mai aneu a Panamà, us deixo una foto que indica clarament on és aquest hotel:

NOTA: Els continguts de la secció ATENCIÓ, ANÈCDOTA!! són estrictament reals. Al Sr. Amanyaga-tòtils li fa una mica de vergonya presumir de vacances, però ha pensat que volia compartir l'experiència amb el món. 

No et compliquis la vida

Pujo amb alegria els 72 esglaons que hi ha des del carrer fins a la porta de casa meva, aliè al fet que no recordo què he fet els últims dos dies i que sobre el meu braç es recolza un enorme pot de vidre (crec que contenia cebetes en vinagre o olives d'aquelles amb guindilla dins) amb una petita massa de carn grisosa que flota en un líquid d'una olor molt dura.

Abans d'obrir la porta res m'anuncia que a l'altra banda hi haurà una habitació buida però plena, sense cap moble reconeixible (sembla que hagin estat desmontats buscant micròfons) però amb una reconeixible pila d'envoltoris de xocolatines barates (Kit Tak? La pantera Rusa?) i retalls de diari. Encara sense haver pogut deixar el pot en alguna cosa semblant a una taula, veig que una de les parets és plena de fotos d'algú que m'és familiar però no sé perquè...


Mmm... no ho sé...

S'assembla a l'home que m'ha donat el pot de vidre amb la cosa grisa dins, i que m'ha dit que no em preocupés perquè els punts de sutura que em van d'orella a orella ja cauran sols. M'ha dit que a partir d'ara porti una vida més simple, em sembla que li faré cas.

Em buscaré una feina de veritat, que no em permeti tenir temps lliure (qui vol temps lliure? Només et porta la complicació de buscar-te aficions...). Per assegurar-me que no tinc temps lliure em compraré una casa que em permeti fer-me una hipoteca, compraré un cotxe a terminis i pagaré cada termini amb una tarjeta de crèdit del banc que cobri més comissions, així m'asseguro de no tenir ni un euro que m'empenyi complicar-me la vida.

Quan pugui tindré fills, així ja no hauré ni de buscar temes de conversa nous, això sí que serà simplificar! Tens uns anys per parlar només de si ha fet el rotet o de si ha fet caca, i la resta de la vida per parlar només dels diners que et costen.

"Sigues simple, no et compliquis la vida. La única decisió que hauràs de prendre a partir d'ara és si t'agrada més en Bisbal o en Bustamante, la resta de la teva vida ja la podràs comprar feta."

(...)

Parlant de comprar fet, tinc gana. Has de ser simple... Has de ser simple... Posaré aigua calenta en uns fideus d'aquells preparats, espero que això estigui en sintonia amb la simplicitat que ha de marcar a partir d'ara la meva vida.

Per si us puc ajudar (TOTS heu d'acabar sent simples, encara que no tingueu el vostre lòbul frontal en un pot d'aperitius sobre l'ampit de la finestra), deixeu-me que us mostri com ha anat el primer sopar de la meva nova vida:

"El tenim"

Volem anunciar que:

Una vegada els nostres serveis d'espionatge han descobert el punt feble del Sr. Amanyaga-tòtils, ens hem dedicat a treure'n profit, infiltrant-nos entre els seus aliats amb la intenció de subministrar-li un carregament de préssecs d'aquells amb el pinyol separat en dues parts, un d'ells amb AQUEST animal a dins.

Coneixent la recció que tindria, només havíem d'esperar a l'altra banda de la porta. Tard o d'hora intentaria menjar-se el préssec en qüestió i passaria el que havia de passar: la porta es va obrir i ell va sortir per sí sol cridant i absolutament fora de control, el cop va ser perfecte a tots els nivells.

El tenim. Encara no hem decidit què en farem d'ell, ha arribat massa lluny.

Per demostrar que parlem seriosament, els oferim a vostès una prova videogràfica del seu estat actual. Els qui el coneguin personalment el trobaran molt desmillorat, el llarg captiveri que s'ha autoimposat ha degradat molt la seva salut. El seu estat psicològic és pèssim, encara no s'ha recuperat de trobar-se cara a cara el seu pitjor malson.

On ets, porta?

Entrar és difícil, sempre ho he pensat.

Hi ha un determinat espai tancat de l'univers on no hi ets i, de sobte, hi ets. Per què? Doncs perquè "hi has entrat". La gent hauria de donar més importància al fet d'entrar, al cap i a la fi la resta de la seva vida es pot veure condicionada per aquest instant. No sé, per exemple em ve al cap una vegada que no vaig saber entrar per la porta de la feina i vaig estampar la meva mandíbula contra el marc de la porta, amb el resultat irreparable de perdre la meitat d'una dent.

O aquell místic dia en què vaig anar a l'Heliogabal de Gràcia a comprar entrades per un recital de l'Estanislau Verdet. En aquell bar falta un avís a la porta per la gent que tingui l'atreviment d'entrar-hi: "Vigileu amb l'esglaó", hauria d'estar anunciat amb unes llumetes de neó verd-fluorescents que s'haurien de veure des de la torre de Collserola.

A vegades m'assec al llit i penso si l'andemà he d'entrar en algun lloc nou. El problema és que, després de tants anys de mirar la tele, em sembla que he perdut originalitat, i porto anys pensant que algun dia m'agradaria moltíssim entrar així al bar on anem sovint, o al supermercat, o al forn de pa...

I ara, alguna cosa absolutament diferent:

Katiusques grogues al passadís.

Escolto. A fora sento soroll de passos, uns passos que només em diuen que damunt seu s'alça una persona corpulent i a qui agrada portar katiusques (qui porta katiusques els dies que no plou?). Escolto i em quedo quiet, tapat per un edredó de quadres escocesos que portava anys cultivant àcars a l'armari de la meva àvia.

És davant la meva porta, ho sé. Estic tan tens que puc notar perfectament com la meva sang es distribueix pel cos en menys de 23 segons, el meu cor bombeja més ràpid que una màquina de vapor en alguna fàbrica modernista del S. XIX.

Escolto. I sento que la persona de les Katiusques deixa alguna cosa a la ranura que els meus aliats utilitzen per passar-me el pa Bimbo que em manté viu i marxa corrent. Hores després m'aixeco sigilosament i agafo amb precaució el que sembla ser una vella foto arrugada que en dècimes de segon em deixa glaçat de cap a peus:


Darrere la foto, unes enigmàtiques paraules: "Sí, és en Looney, sabem qui és ell i qui ets tu".

Em quedo 3 hores assegut a terra mirant la porta, dubtant. És una trampa? Algunes persones m'han dit que des de fa poc temps ELLS han començat a aparèixer en públic sota altres formes...


Vinga, va. Obro la porta i surto a fora amb el meu pijama d'imitació dels Teletubbies i la meva barba de dos mesos i mig. A l'acera del davant m'espera un camió frigorífic amb la porta oberta i un home enorme assegut al seient del conductor, amb un gest fugaç m'ensenya les seves Katiusques grogues i em fa un moviment de mà perquè m'hi apropi. M'acosto a ell, i a cau d'orella em diu:

- "Vostè va pel bon camí, tingui precaució, això és molt gros, té més amics dels que es pensa"
- "Però qui és ELL??"
- "No sé si ho entendria. Només li puc dir que ELL no és d'aquí. Ara corri i torni a casa, ja s'ha exposat massa."

Torno a casa. Asseguro la porta. M'amago sota el matalàs i m'abraço a la manta mentre miro una vegada i una altra les fotos de'n Looney.

Looney...

Toc toc... El Dr. Hatstridge?

Degut a la baixa activitat creativa del Sr. Amanyaga-tòtils, el servei de reaprofitament de blogs aprofita per cedir aquest espai a usos amb finalitats socials, concretament al "Consultori psicoemocional del Dr. Hatstridge".

"Benvolgut Dr. Hatstridge,

em dic Victoriano Foreman-Arminio, i sóc seguidor seu des de les intervencions que vostè feia en un programa de Mari Pau Huguet.
Tinc un problema que només un excels psicòleg com vostè pot arreglar, estic desesperat. Resulta que divendres passat vaig anar a les màquines expenedores de títols de transport de TMB que hi ha situades a l'estació de Can Cuyàs de la L11 de Barcelona, la única estació de la xarxa on m'agrada comprar les 50/30 (les T-10 prefereixo comprar-les a Plaça del centre de la L3, evidentment)
Em vaig asseure en un banc, calendari en mà, a fer el que faig sempre que adquireixo una 50/30: calcular per endavant com repartir els 50 viatges en els 30 dies de validesa del títol. M'havia costat molt, però com sempre ho havia d'aconseguir... els mesos amb 2 festius són tan imprevisibles...
Ja ho tenia. Sóc un geni, s'ha de dir clarament. Havia arribat a la conclusió que entre els dies 23 i 28 de vida de la 50/30 havia de fer un intensiu de 5 viatges al dia per quadrar-la a la perfecció. M'arriscava a no poder fer més de 2 viatges al dia els primers 9 dies, però altres vegades he superat situacions pitjors.

Però es va esdevenir una cosa que ningú podria preveure: tot just al tercer dia, un terrible i devastador virus gàstric m'ha inhabilitat completament, obligant-me a no sortir de casa fina al dia 11 de vida de la 50/30!!

I ara, apreciat Dr. Hatstridge, li plantejo el terrible pensament que em destrossa per dins i no em deixa dormir: on puc anar a passejar que em permeti gastar els viatges endarrerits? Estic fart d'anar a Plaça Catalunya."

RESPOSTA DEL DR. HATSTRIDGE

"Estimat senyor Foreman-Arminio,

ja coneix clarament la meva opinió al respecte de les coses que a vostè li passen pel cap. Amb aquesta ja van 158 cartes que vostè m'ha escrit, i la veritat és que encara no sé com ha trobat l'adreça de casa meva, la de casa els meus pares i la de la casa de Camprodon de la meva sogra.
Li repetiré una vegada més que el Dr. que sortia amb la Mari Pau Huguet es deia Corbella, que jo només sóc un otorrinolaringòleg.

Siusplau, busqui's una feina."

On ets, Looney?

Ja fa molts anys que Paco Lobatón no és a les nostres vides, al capdavant d'aquell inquietant "¿Quien sabe donde?" que per motius que no he entès mai sempre es mirava en família a casa meva.

Et necessitem, Paco. Encara hi ha gent de qui en volem conèixer la ubicació espacio-temporal, encara hi ha gent de qui només tenim una colla de fotos sense vida, mirant-nos eternament des d'una tauleta o repisa de llar de foc amb cares marcades per una expressió forçada per la presència d'una càmara.

Paco, hem de trobar en Looney.



Els companys esponjiformes fa temps que el busquen, l'enigmàtic Looney, el misteriós home dels peixos, la persona que apareix de forma constant quan busques per internet fotos de "homes ensenyant peixos" (algunes persones fem servir el Google per aquestes coses, no ens ho tingueu en compte).

He imprès les seves fotos i he omplert una paret de la meva habitació amb fotos seves... estic convençut que algú intenta donar un missatge a la humanitat infiltrant fotografies d'un home que no existeix a les nostres vides. I si una força superior està esperant que resolguem l'enigma de QUI i QUÈ és en Looney? Extraterrestres? El grup Bildeberg? Una confabulació de la CIA i el KGB per introduïr drogues de control emocional al 7up? El lobby de fabricants de PetaZetas?

No puc dormir. Veig peixos, i ells em veuen a mi. Tinc el presentiment d'estar remenant coses que no agraden a gent de molt amunt... La gent conspira al meu pas...

(tinc por, vull una Coca-cola, però també li he agafat por, i si ELLS també hi tenen accés?)

Pel carrer tothom em mira, em sembla que no sortiré mai més. Començo a veure la cara de'n Looney a tot arreu on dirigeixo els ulls (una closca brillant i un mig somriure de satisfacció que veig quan tanco els ulls a la nit, encara que me'ls apreti per sobre les parpelles i els forci a veure lluminetes de colors caleidoscopics). Hauré de buscar un altre tractament de shock, les ungles m'han crescut tant que si continuo fent això em faré mal. Tinc gana, però les llesques de pernil que la meva família em passa per sota la porta alimenten el meu maltractat cos.

Volia viatjar per tot el món buscant-lo, però ara ja no ho faré. Ja no el vull trobar, ara l'únic que vull és evitar en Looney tant com pugui, sé que el meu sentit comú no podria sobreviure a la veritat. Prefereixo quedar-me aquí, darrere el niu que he fabricat amb les dues meitats del meu matalàs serrat pel mig, amb la llum apagada i imaginant que en Looney només és un avi entranyable a qui li agrada anar a pescar amb els seus nets...

A vegades és millor no buscar.

Esperant el comentari obvi...

Aquesta foto seria suficient per induïr molta gent a generar un comentari obvi:

Vosaltres no teniu cap búnker nuclear secret al vostre poble?
No?
No m'ho puc creure...

Bé, la veritat és que a la meva bonica població tampoc n'hi ha, l'alcalde va intentar fer-nos creure que la carpa que es monta una vegada a l'any per a fer l mostra gastronòmica de llonganisses i pernils durant la Setmana Santa podria fer perfectament aquesta funció... (en fi, política municipal, ja ho sabeu).

No puc dormir. Tot i que sé perfectament que si mai hi hagués un problema el meu adorat, admirat, respectat i estimat Человек Молекула vindria a ajudar-me, no em puc treure del cos la por de pensar que al món hi ha gent així: